Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dissabte, 1 de novembre del 2014

DIADA DE TOTS SANTS   -  DIA DELS DIFUNTS

Si busqueu l'etiqueta "família", del dia 1 de novembre del 2012, trobareu que parlo del que és tradició aquesta diada: castanyes i panellets i una pinzellada del dia de difunts.

Avui quatre ratlles en primer lloc de TOTS SANTS. Com bé diu el nom i venint d'una tradició de la religió catòlica, és un dia de festa, una forma de dir que tots hauríem de ser bones persones, dir  "Sants", ja és el súmmum, però si que és la festa de tots, vius i morts.
 
Demà és la festa dels difunts, encare que avui, és el dia que generalment va més la gent  als cementiris. Els que vivim prop d'un d'ells veus la corrua de persones i famílies amb els seus rams de flors. Em fa pensar en Sant Jordi, també moltes persones van amb la seva rosa a la mà, regal per les persones estimades, igual passa quan la gent visita els cementiris amb l'ofrena als seus éssers estimats.
 
Però amb la diferència que allà no hi ha ningú, es porten les flors a una làpida. Certament és bonic contemplar com la gent adorna els seus nínxols, però qui un dia i va reposar no se'n entera, serà potser per alguns una acció de cara a la galeria?, allò que se'n diu salvar les aparences, perquè, si un nínxol està net de flors (com és el meu cas), pensaran que ja no me'n recordo?.  Siguem sincers, bé que hi ha gent que passeja i comenta...
 
No voldria ofendre a ningú, senzillament exposo el que jo sento i a més em pregunto:  alguns dels visitants,  en vida potser mai li van regalar un ram de flors, oh unes paraules amables, oh el va aïllar de la seva vida com un moble usat i avui si que li porta flors, per desgràcia en conec alguns casos.

Tots els recordem des del cor,  amics ja no hi són, les flors es marceixen, l'amor perdura.