QUÈ VOL DIR NO PUC?

No direm mai NO PUC, sempre hem de dir HO INTENTARÉ. Fa un temps em vaig trobar amb el David, un jove que no hi veu gens. Alegre i simpàtic com quan el vaig conèixer, un marrec d'uns deu o onze anys, ara ja en té trenta tres.

En aquells anys em va sorprendre el gran interès per aprendre a dominar el teclat d'una màquina d'escriure, "avui l'ordinador", allò que se'n diu dominar el teclat al tacte, qui millor pot dir això que un jove que per a ell, un teclat era quelcom inimaginable.

Recordo que jo al·lucinava veure com resseguia amb els dits un escrit en "Braile" i tot seguit els seus dits que havien memoritzat tot el teclat, l'imprimien en una fulla de paper, amb lletres que ell desconeixia.  Doncs si, jo li feia dictats i va acabar fent 200 pulsacions per minut a la perfecció.

Em va explicar que avui està treballant a la centraleta de la Generalitat i que domina l'ordinador millor que molts d'altres. Una mostra que si et proposes una cosa de ben segur la pots aconseguir, ja que d'entrada semblava difícil.

Felicitats David, ja en aquells moments de nen, et vaig pronosticar que arribaries a president de la ONCE.

PASSEJANT PELS CAMPS

He sortit a donar un tomb, he contemplat els sembrats, a l'hivern eren grills tímids entre terrossos, esporuguits, indefensos. Ara s'han convertit ja en gespa tendra que el vent remou d'un costat a l'altre sense cap orientació, m'han recordat el pati d'una escola, corredisses i jocs d'un costat a l'altre.

Han crescut molt i han tret tija, ara ja m'han semblat jovent que parla, es vesteix a la moda. Després per fi han tret espiga, les tiges s'han encarcarat, el vent les mou però no les esvalota. S'han tornat responsables, el pes del gra que atresoren els aferma, el vent ja no les fa ballar tant, han de madurar el seu fruit.

La seva seriositat m'ha recordat aquells nens que jugaven al pati de l'escola, que han crescut, s'han fet grans, volen formar una família, un futur prometedor.

Igual tots nosaltres no som gespa per fer bonic, ni brancam per donar ombra, ni farratge per se devorat. Som tiges passatgeres plenes de perills, però destinades a fer cultura, servei, convivència i amor, perquè al entrar al graner, puguem construir entre tots una pàtria lliure, solidaria i justa que serveixi per viure-hi bé.

DESENVOLUPAMENT

Aquesta setmana vaig veure una entrevista al senyor Francesc Mateu President de la Federació Catalana d'ONGs. Com que he col·laborat més de quinze anys amb MANS UNIDES i conec de primera mà aquest tema, em va agradar veure quin és el moment actual, ja que la crisi de casa nostra, ha portat a retallades de les subvencions dels governs.

En un tema d'aquest bloc i en aquest apartat ja en faig una pinzellada. Una primera injecció econòmica de les ONGs hauria de ser el "conegut O´07" que els governs es van comprometre a pagar i que només en són dos o tres els països que el compleixen, la resta els arriba de donatius particulars i d'altres accions.

A casa nostra "no ara" ja de temps en èpoques més bones han donat sempre només un pessic d'ajuda, imaginem doncs ara el que pot passar. També hi ha hagut algunes baixes o retalls de socis, empreses... Un treball molt important de les ONGs és controlar a especuladors que volen comprar terres en llocs pobres, a fi de fer els seus grans negocis, motiu que pot empitjorar més el futur d'aquests països.

Però on recauen més els esforços, és en la famosa "TACSA TOBIN" impost que gravaria en les transaccions de borsa. D'això fa més de vint anys que s'hi està treballant, ara està sobre la taula de les trobades del G.20, pot costar encara més temps que s'aprovi, però estan confiats que seria una gran solució dedicar aquests diners al desenvolupament.

Fins ara, un treball important ha estat crear escoles, on milers de famílies analfabetes, avui els seus fills ja molts tenen estudis superiors i podran ocupar llocs importants en els seus països, a no ser que nosaltres els hi prenguem. Aquest és un punt important que en depèn el seu futur. També s'han perforat molts pous d'aigua, cooperatives... tot això poc a poc anirà donant fruit.

Segons ell, qui pateix avui la crisi de casa nostra, de ben segur ara entén millor el que en diem tercer món, segurament més que els encara considerats benestants.

AVUI,  LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Aquesta setmana juntament amb Sant Jordi, és la FESTA MAJOR DE CATALUNYA. Són unes festes que a més d'unes arrels cristianes, també fan pensar quina mena de país anem forjant entre tots.

Demanem a la Verge de Montserrat que ha fet d'aquelles penyes granítiques el cor de Catalunya i la casa pairal dels catalans, que ens ajudi a estimar-nos amb cor de germans, perquè ser català també vol dir que ens sentim agermanats tots els que hem nascut aquí, com els que han arribat d'altres terres llunyanes, ja que tots hem escollit aquí el nostre futur, perquè Catalunya ha estat sempre terra de convivència, de voluntat, d'esforç i d'esperança per anar endavant.  VISCA CATALUNYA.

ROSA D'ABRIL MORENA DE LA SERRA, DE MONTSERRAT ESTEL, IL·LUMINEU LA CATALANA TERRA, GUIEU-NOS CAP AL CEL, GUIEU-NOS CAP AL CEL.

ÉS LA MORENETA LA FE DEL POBLE CATALÀ, L'ESTEL DEL SEU CAMÍ, L'AFANY DELS SEUS AMORS. DE L'ESCOLANIA LA VEU DEL CEL HAN ESCOLTAT, I EL SÓ DE L'ORACIÓ RESSONA PER TOT MONTSERRAT.

IL·LUMINA AQUESTA TERRA, QUE PER TOT TÉ TANT RESSÒ, LA VERGE BRUNA A LA SERRA I SANT JORDI PER PATRÓ.

GUARDERIES - PARVULARIS

En un mitjà de comunicació vaig conèixer una novetat: un cotxet per a 6 infants d'una guarderia del poble de SEVA Montseny Osona, les mestres poden portar a passejar els més menuts en petits grups. El mateix dia em vaig trobar pel carrer amb tres grups d'infants d'un parvulari, els nens encuriosits mirant el mercat de la plaça, les fruites, les verdures...

Tot d'una vaig pensar: Els pares com és natural, han de treballar i porten els seus fills a les guarderies, parvularis (molt ben cuidats per cert i molt positiu compartir les hores amb d'altres infants), però... que veuen aquesta mainada?

Una poca estona els matins el pare o la mare, l'habitació, el trajecte en cotxe o cotxet, llavors hores dins una habitació amb jocs, un pati, les cares d'unes mestres, retorn a casa, una poca estona als pares, sopar i dormir, així dia rera dia.

Que bonic que puguin passejar, descobrir la natura, el moviment de la gent, perquè si no... el poc temps que disposen a casa seva, des de petitons ja veuen televisió. Quina idea tenen de la realitat, imatges bellugadisses, que no comprenen, però que si els hipnotitzen, proveu de posar la mà davant els seus ulls, només estan pendents de la pantalla, la brillantor... és així com molts menuts descobreixen el món.

FELICITATS A LA INICIATIVA DE SEVA I A TOTS ELS PARVULARIS I GUARDERIES QUE PORTEN "SOVINT"  ELS INFANTS ALS CARRERS.

PETITS TEMES

Vigila les teves paraules: es poden convertir en els teus pensaments.
Vigila els teus pensaments: es poden convertir en les teves accions.
Vigila les teves accions: es poden convertir en els teus hàbits.
Vigila els teus hàbits: es poden convertir en el teu caràcter.
Vigila el teu caràcter: es pot convertir en el teu destí.

============================================================================

Un pardal fa el niu i ocupa sols una branca, un cérvol sadolla la seva set en el riu i beu sols el que li fa falta. Què faríem els humans si tot estès a les nostres mans sens haver de pagar? Possiblement arreplegar-ho tot? Estem massa acostumats a desitjar sempre més i més, no tenim límits degut a la nostra ambició.

=============================================================================

La nostra societat és greument sorollosa, d'una manera constant ens envoltem de sorolls de motors, senyals acústiques, músiques estridents, xerrameca incontrolada, ràdios, cinema exageradament alt de volum, cridòria. Tot això fa que el silenci sigui cada vegada més una necessitat, no sols sensorial, sinó també psicològica. El silenci és OR.


============================================================================

UNA CONVERSA CURIOSA

L'altra dia vaig escoltar una conversa passant pel costat d'un fruiter. Havien plantat un arbret al costat d'una filera d'arbres més grans, el petit estava malhumorat i feia morros al seus veïns.

Jo vull ser gran com vosaltres  --  Ja ho seràs li deien els grans, ara et cal treure arrels, estimar la teva terra i treu-ne profit, hi hauràs de viure tota la vida.

Vull tenir més gruix i més consistència, el vent em bandejarà constantment  -- Aprèn a fruir de les ventades, les hauràs de suportar sempre.

Jo vull ser alt com vosaltres, em sento ridícul al vostre costat  --  No tinguis pressa, qui creix massa de pressa, l'aterra qualsevol temporal.

Jo també vull florir com vosaltres  -- Primer has de posar brancam i sàpigues que les flors no són per fer bonic, són per donar fruits i tu encara no podries suportar el seu pes.

Doncs, al menys traieu-me aquesta estaca que m'han posat al tronc, em lliga massa  -- Que vols pujar guerxo?  Vols que el vent t'esqueixi?  Vols ser un arbre tort tota la vida?.

Aquí s'acaba la conversa, quines conclusions en podem treure?

Ara per ser sincera us haig de dir si aquesta conversa la vaig sentir a uns fruiters o a un jove al costat d'uns germans més grans en una família.  

DIADA DE SANT JORDI

Sant Jordi i la Verge de Montserrat, setmana de la "FESTA MAJOR DE CATALUNYA". Entre els dos ens recorden no sols unes arrels cristianes, sinó que ens fan pensar quina mena de país anem forjant entre tots.

Tota la primavera tenim roses als jardins, però avui les portem a la mà amb una misteriosa alegria. Aquests dies hi ha olor de roses i amor de pàtria, perquè l'amor a Catalunya ens brilla als ulls, no sabem el perquè però ens sentim més catalans.

Segons la UNESCO a partir de 1996 va recomanar com a diada mundial del llibre el 23 d'abril, festivitat de Sant Jordi, per tant va elevar el seu patronatge a una dimensió internacional.

Cada 23 d'abril la nostra terra saluda el retorn d'aquest cavaller, que arribat pels camins de les croades, ha arrelat tant fortament al nostre poble.Li demanem que ens ajudi a tenir un ideal fort i lluminós i ens esperoni a combatre tota lletgesa que ens surti pel camí de la vida i a defensar tota bonesa que perilli davant l'atac del mal.

SOM I SEREM GENT CATALANA TANT SI ES VOL COM SI NO ES VOL,

QUE NO HI HA TERRA AMB MÉS UFANA SOTA LA CAPA DEL SOL.

SÓC D'UNA TERRA GUERRERA QUE SAP CRÉIXER I SAP LLUITAR,

SÓC D'UNA TERRA SINCERA QUE PARLEM EL CATALÀ.

QUÈ DIRIA LA TERRA SI PARLÉS?

Avui 22 d'abril és el dia mundial de la terra. Nosaltres en som els hereus i com la deixarem als nostres fills?. En lloc d'estar-li agraïts, què és el que fem,  quin futur n'esperem? De vegades s'enfada i fa algun gemec, en forma de Tsunamis, terratrèmols, huracans, però és en va, no en fem cas, no l'estimem.

Ella ens diria: no valoreu els meus mars i oceans, de tot el que us en beneficieu. Contamineu l'aire que respireu. Malbarateu l'aigua, en feu abús i un dia us en farà falta. Talleu masses arbres, cada dia hi ha més extensions desèrtiques que fan minvar les pluges.

Embruteu els meus boscos, no sou responsables amb les deixalles i el perill d'incendis.

Els aliments procedents del cultiu en la meva terra, no els repartiu bé, deixeu que milions de persones morin de fam, per culpa de l'especulació dels mercats alimentaris.

Em destrosseu amb bombes i me'n colgueu sota terra que exploten i malfereixen persones.

Tinc en el meu subsòl tota mena de minerals, pedres precioses, diamants, que han estat motiu de guerres degut a l'ambició desmesurada d'alguns governs.

Com veieu, poc a poc em vaig empobrint i vosaltres en sou els responsables. 

Jo, tot i sentir-me insultada, us ofereixo les meves flors com a resposta.

Encara avui, gent humil i agraïda em diuen:  MARE TERRA.

Ara esteu preocupats pel canvi climàtic, penseu en tot el que heu fet i esteu fent.

Quan algú està en un pis de lloguer bé que n'ha de tenir cura veritat? L'amo els pot treure fora. Jo en canvi us perdono i segueixo donant-vos-ho tot  a fi de que sigueu feliços.

LA FAMÍLIA ÉS...

A pesar de moltes crítiques, la família sobreviu després dels segles, és escola de tendresa, comprensió i amor. Les escoles eduquen i omplenen els cervells de continguts, coneixements, però la missió de la família és formar persones, és el gran tresor de la humanitat, el bressol de tots els éssers humans, l'aprenentatge dels primers passos, l'escola per a la gran assignatura de l'amor. L'hivernacle dels més grans creixements, la força per a les principals embranzides, el trempolí per als grans salts dins la vida.

Formar una família és fer aposta pel compromís social, compartir amb els fills una vivenda, uns aliments, una estimació i ells han d'aprendre aquest sentit de gratuïtat. Entendre que els pares estan sembrant una colla de sentiments i desitgen que més endavant hi haurà bones collites.

L'individualisme és probablement l'origen de molts dels nostres mals i porta als problemes de la parella. El que passa entre els dos, la responsabilitat mai és d'un de sol. Conviure implica esforç, comprensió. La parella que dura és la que madura, cal no confondre estabilitat amb  rutina, l'egoisme és un mal company.

No confongueu la parella per sempre, amb estar sempre amb la parella, hi ha d'haver espais propis de llibertat, però amb sinceritat des de la sensatesa.

PERQUÈ TANTA PRESSA?

Va per a tots: Conductors i vianants. Quants de nosaltres no anem acompanyats amb mainada i com és normal, els ensenyem que els semàfors s'han de passar en verd. Sovint estàs esperant per creuar, quant tot d'una, alguns comencen a passar en vermell.

Si un cotxe passa (parlem amb semàfor), tothom es posaria a cridar, la gent diria quina imprudència, ens podria atropellar. Però passar els vianants molts no hi donen importància, quan són normes de civisme, són senyals que hem de respectar.

Hi ha llocs on el primer semàfor dóna pas als cotxes, però tot seguit tenen un stop de respecte al següent, per on sí poden creuar els vianants que el tenen verd, d'aquests n'hi ha forces i són molt  perillosos, el cotxe arranca i de vegades no controla el següent pas de vianants, són els que provoquen més atropellaments (ho dic per ser-ne JO, una víctima).

D'altres són passos zebra sense semàfor, on som TOTS els que hem de vigilar més. En resum: Què ens passa? És que sempre tenim tanta pressa? o senzillament SOM IMPACIENTS.

UNA LLUM EN EL DESERT

Un dia un home va construir un far enmig del desert. tothom se'n reia i li deien que estava boig, perquè serviria? L'home no en feia cas i continuava callat, fent la seva feina.

Per fi el va acabar. En la nit sense lluna i sense estels, aquell feix de llum esplèndid va començar a girar en les tenebres de l'aire, com si la via làctia s'hagués transformat en uns cavallets de fira.

I va succeir que en el moment en què el far va començar a fer llum, de sobte al desert va sorgir un mar, hi havia vaixells, submarins, balenes, ports de mercaders, pirates, sirenes... Tothom se'n va sorprendre, menys el constructor del far. Ell sabia que si algú encén una llum enmig de la foscor, sota aquesta llum sorgiran moltes meravelles.

Això ens vol demostrar que si il·lumines el teu cor amb amor, potser que il·luminis un altre cor, fins a il·luminar-ne milers. Perquè una llum encén una altra llum.

AGRAÏMENT-  HO VALOREM?

Si comences poden llegir aquest article, sorpresa... estàs viu.

Si gaudeixes d'una acceptable salut ja tens molt de guanyat, si a més pots tenir el plat a taula cada dia, roba, calçat, habitatge i feina, Déu n'hi do, oi?

Segurament que tens una família, amistats, ets acceptat i valorat pel que fas o pel que saps, encara molt millor. Saps llegir i escriure, tens estudis, responsabilitats, ets respectat. Segurament despertes enveges, quina meravella, no és poca cosa, no passa a tothom.

Vius en un lloc tranquil, amb una climatologia que no fa disbarats, ets lliure, no ho pot dir tothom això. Si dónes una ullada al nostre món, has d'admetre que tens una gran sort. Però segur que encara et queixes i dintre teu tens una necessitat de cada dia més i més, sol passar a tothom, mai estem contents del tot.

Hem de saber acceptar quan vénen moments difícils, l'arbre perd les fulles i podríem dir que ja és mort...torna la primavera i el brancam tornarà a florir i donar fruits.

Així és la vida, temps de bones collites i temps difícils, pensem en aquella història de les vaques grasses i les flaques, set anys d'abundància i set de sequeres, potser hem abusat d'un temps gras, ara ens toca vigilar, valorem el que tenim i pensem que demà serà un nou dia.

RECICLEM - FEM-NOS PREGUNTES

Faig selecció d'escombraries?  Ho barrejo tot i tant se val a quin contenidor ho tiro?  Porto  coses a la deixalleria mòbil o les deixo davant els contenidors qualsevol dia?  Aviso al telèfon que tenim a l'entrada dels edificis perquè vinguin a recollir les coses més grans?  Sóc dels que tiro la bossa a la paperera més propera a casa meva.

Havíem avançat en la selecció, però sembla ser que encara hi ha qui no se'n entera i passa de tot, veus deixalles davant els contenidors, veus gent que ho tira tot en una sola bossa al primer contenidor que li sembla bé. Perquè? Tant ens costa ser responsables? A part de poder reciclar, que dóna una segona vida a les deixalles, ajudem al medi ambient, hauríem de pensar més en la nostra descendència, el món que deixarem.

Tots sabem sobradament on ha d'anar cada cosa, no cal recordar-ho, però si saber que: tot el que va a l'orgànic té el seu destí, el que va al contenidor BLAU (paper, cartró, plàstics, envasos, llaunes... al arribar a la deixalleria una màquina gegant (semblant als invents del TVO) ho va separant i surt d'allà en blocs,  no cal dir el vidre, llavors que passa que tot el que va al contenidor de rebuig, on van a descarregar als abocadors,  li costa molt de desaparèixer, exemples:

El paper i cartró, tarda aproximadament un any en desaparèixer.

Una llauna de conserva o de refresc pot tardar 200 anys.

Una peça de roba, molts mesos.

No cal dir el vidre i el perill que provoca el seu escalfament solar.

L'oli que contamina els nostres rius, quan aquest el podem portar a la deixalleria mòbil.

REFLEXIONEM  I  DONEM EXEMPLE ALS NOSTRES MENUTS, SERÀ EL SEU MÓN.

INDIGENTS - SENSE SOSTRE

Ahir, en la meva autobiografia fent el tema de l'ofici de iaia, em vaig parar a pensar en la gent que viu al carrer, quants d'ells potser tenen fills i néts, qui sap potser són persones amb caràcters difícils que la vida els ha donat un revés o bé tenen familiars que passen d'ells.

Faig un petit resum d'un jove de classe mitjana alta de l'eixample de Barcelona que vaig llegir.  Un estiu va viure l'experiència de treballar a la cooperativa Engrunes:

Una feina crua, pels carrers recollint cartró, paper, remenant escombraries, embrutar-me les mans, la roba i haver de suportar les desagradables olors dels contenidors, eren el quotidià. Tot això acompanyant a persones ex-drogadictes, alcohòlics, d'altres simplement captaires i rodamóns que gràcies a Engrunes tenien una feina i un sostre per dormir.

ELLS NO TENIEN RES, PERÒ M'HO VAN DONAR TOT.

Aquestes són les paraules d'aquest jove que deia: pot semblar un conclusió molt pobre per una experiència tan forta, però només ho pots conèixer compartint amb ells el seu pa, el seu amor. El seu acolliment va ser desbordant. Li deien que no entenien com un jove estava perdent el seu temps amb ells.

Els va dir que estava allí per ajudar-los. Com fer entendre que eren ells els que em van ajudar a mi? Les paraules commouen, són les accions les que compten. 

5ª PART DE LA MEVA AUTOBIOGRAFIA

Fa una colla de dies, en la 4ª part, vaig dir que quedava pendent parlar de l'ofici de iaia, tot i que entremig hi he entrat d'altres temes personals.

Sóc conscient que per els menuts el més important són els pares, però el contacte i convivència amb els avis no hi hauria de faltar en cap família. No tothom té la mateixa sort que jo de poder compartir moltes estones amb les meves nétes, "La Marina que farà 7 anys i la Berta amb 4 acabats de complir.  És el millor regal, veure la descendència d'aquella primera llavor.

He participat dels seus primers passos, primers mots, entre aquests sentir "iaia t'estimo". Són unes paraules màgiques, que et posen la pell de gallina. Però el temps passa de pressa, s'estan fent grans i és hora de preparar respostes, la mainada són petits adults. Els avis hem d'aprendre que "no tot si val", que la seva estimació no l'hem d'aconseguir amb regals i en deixar-ho passar tot. Ells ens han de correspondre per l'afecte i la tendresa que els donem.

I sobretot fer-nos respectar, tallar d'arrel una mala contesta, no esperar a la segona, perquè ser avis ha de ser un grau molt important davant els infants, no deixar-nos trepitjar, ells són molt intel·ligents i el respecte és quelcom que a anat de baixa.

Dic això, perquè durant més de quaranta anys he treballat amb pre adolescents i he observat mitjançant treballs, el seu tracte i comportament amb els avis i massa sovint no m'ha agradat prou. 

No sé que em passarà a mi, però procuro treballar-ho, fins avui puc dir que "SÓC UNA IAIA FELIÇ".

EL MILLOR SURFISTA

Laird Hamilton, considerat el millor surfista d'onades gegants de la història. Home músculs i cervell "NO COMPATEIX", en gaudeix. Ben plantat, casat i pare de 3 nenes, fill de mare soltera. Diu haver parlat per primera vegada amb el seu pare biològic quan tenia 21 anys.

Va tenir una infància difícil, ell mateix va buscar la nova parella per la seva mare quan era encara un nen, va ser l'home que li va fer de pare i mestre de surf. Va estudiar en una escola dels EUA on tot eren negres, baralles i drogues, ell era l'únic ros i blanquet.

Va viure espantat fins els 16 anys, d'aquest ambient en podia sortir un noi conflictiu, però ell ho va aplicar en positiu, entenent que no era el camí a seguir. Guapo i ben plantat, tot i que diu haver crescut sense cap mirall, va fer un temps de  model. En una pregunta que li van fer de si havia causat furor entre les fèmines, la seva resposta va ser: Fa setze anys que estic feliçment casat i tinc una teoria: és més fàcil  complaure moltes dones, una vegada, que complaure'n una sola moltes vegades i a mi m'agraden els reptes.

Ell, al contemplar la naturalesa, creu que hi ha d'haver un arquitecte DIVÍ i que els humans som jutges terribles.  Que la naturalesa ens dóna equilibri i que a les ciutats on la gent vivim apilonats, uns sobre els altres, això va contra la naturalesa humana. No hi ha monument que es pugui comparar amb una serralada o l'oceà.

NO T'ATURIS MAI

Tingues sempre present que la pell s'arruga, els cabells es tornen blancs, els dies esdevenen anys...

Però el que és més important no canvia, la teva força i la teva convicció no tenen edat, el teu esperit és com el filat d'una teranyina, darrera cada línia d'arribada n'hi ha una de sortida, darrera cada guany hi ha una nova fita.

Mentre estiguis viva, has de sentir-te viva.

Si enyores el que feies, torna-ho a fer.

No visquis de fotografies esgrogueïdes.

Segueix endavant encara que tothom esperi que abandonis.

No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu.

Fes que en comptes de llàstima et tinguin respecte.

Quan els anys no et permetin córrer, trota, quan no puguis trotar, camina, quan no puguis caminar, fes servir el bastó, PERÒ, NO T'ATURIS MAI.

UNA MICA D'ESCALF

Molt aviat ja no ens recordarem de l'onada de fred siberià que ha visitat el nostre país aquest hivern i que les calefaccions anaven a tope (qui en podia tenir)... Però l'escalf és quelcom que el podem aplicar a més del cos, també a la necessitat de l'escalf humà.

Per mala sort a la humanitat hi ha fredor, (massa que en té un cos mort). En vida el primer escalf és el que la mare dóna al fill en  arribar al món, l'escalf de l'estimació que genera confiança, que acompanya en el procés de maduració, l'escalf d'una mirada, d'un gest que encoratja, el d'un somriure o una abraçada que reconcilia.

Són petits gestos amb una forta càrrega de sentit que ens fan viure i sentir-nos vius, que ens humanitzen. Massa sovint la gent ens tractem amb fredor, amb indiferència, mirant només el propi jo i ens allunyem dels altres. Procurem portar a qui sigui unes paraules d'esperança i consol, un missatge de pau, donem escalf de vida, l'hivern ja ha passat.

DECÀLEG DE L'ALEGRIA

• Cada matí en llevar-te donaràs gràcies del dia que comença, per això l'anomenem "Present", perquè és un regal.
• Dedicaràs amb la teva mirada dolça a observar i admirar les qualitats dels altres, evitaràs criticar els defectes, és molt depriment.
• Allunyaràs de la teva vida, sense pensar-ho dues vegades, la tristesa.
• No et tancaràs en el teus problemes, pensant que són més grossos que els dels altres, perquè tothom en té més o menys.
• Fins i tot en les adversitats la teva cara somriurà, escampar il·lusió i bon rotllo és tasca de persones amb majúscules.
• Procuraràs pensar en positiu. El dolor, els mals i els problemes són coses que formen part de la vida, qui viu amargat és infeliç.
• Aprendràs a gaudir de les coses petites i pensar que no tot ho podem aconseguir, hem d'acceptar que hi ha un NO pot ser.
• Sols en mig de molta activitat, desitjaràs viure cent anys.

LA PUNTUALITAT

Quanta gent no és puntual? pocs són els que poden presumir d'aquesta virtut. Fins ens hem acostumat, a que les convocatòries de reunions marquen dues hores per començar, a la primera i mitja hora més tard per la segona, tot i així encara n'hi ha que afegeixen mitja hora més pel seu compte. Per algunes persones la puntualitat no existeix.

Anglaterra té fama de puntualíssima, nosaltres de triganers. Certes persones diuen: si arribes puntual igual t'hauràs d'esperar, si tots pensem igual... D'aquesta manera ens hem anat acostumant al retard, a reunions, a les cerimònies, les administracions i no cal dir que fins i tot s'ha contagiat  LA RENFE. 

Hi ha qui diu que l'èxit de la seva vida és degut a que sempre ha arribat un quart d'hora abans a tot arreu. FELICITATS.

DE RES NO SERVEIX EL CÓRRER, EL QUE CONVÉ ÉS SORTIR A TEMPS.

SONRISAS DE BOMBAI

Jaume Sanllorente un jove periodista català de 36 anys. Va anar de vacances a l'Índia i s'hi va quedar. L'any 2004 va fundar una ONG amb aquest nom i avui és tota una realitat. Aquí un esbós dels seus pensaments i les seves accions, ho podreu conèixer millor a la seva web:

www.sonrisasdebombay.org

Pensem tant en el nostre patiment personal que estem tancats al patiment de la humanitat. De vegades ens obsessionem més per un gra al nas, que del fet que cada dia moren de fam milers de nens del món. Els infants dels "slums" (barris de barraques), són víctimes d'una societat que els condemna a la pobresa i a la injustícia, són àngels d'un cel oblidat.

La pobresa no hauria de tenir cabuda en una societat humana que ens diem "civilitzats". El seu lloc hauria de ser "EL MUSEU DE LA POBRESA", on els alumnes del futur quan el visitin s'esgarrifaran de contemplar el patiment dels éssers humans del passat i culparan als seus avantpassats per haver tolerat aquella situació inhumana, fins ben entrat el segle XXI.

Serà possible això?

Avui el seu somni va camí de la realitat, té guarderies, orfenats, escoles i diversos projectes per a malalts amb lepra. Beneficia a milers de nens i nenes que vivien als carrers i als slums de Bombai.

PETITS  TEMES

Si és que fumes, doncs no fumis, perquè fumant fas molta fumera,  fums el fum als qui no fumen i amb el teu fum, els vents fums, creu-me no fumis, fes-te fume i estaràs bé de salut.

===============================================================================

Sols ens em de posar màscares i disfresses per carnaval, la resta del temps ens cal ser com som. Hi ha qui té vergonya de ser com és i sempre va disfressat.

===============================================================================

Cal tenir serenor per acceptar les coses que no podem canviar, tenir coratge i valentia per canviar allò que és possible canviar, però sobretot seny per saber distingir la diferència.
===============================================================================

Llibertat bonica paraula. La vertadera llibertat és el goig que es frueix quan has fet una cosa ben feta. Els vicis roben la llibertat. Els ganduls són qui més en tenen, però sovint no saben que fer-ne.
===============================================================================

Procurem ser nosaltres mateixos, perquè l'enveja és ignorància i el voler imitar un suïcidi. Si no pots ser el pi més alt del bosc, conforma't en ser el matoll més bonic de la vall, si no el sol que ens il·lumina tot el dia, siguem una estrella de la nit, la que més brilla.
===============================================================================

CAL ARRISCAR-SE!

Si t'apartes del rusc per la por que et produeix el fibló de l'abella, mai no podràs gaudir de la dolçor de la seva mel.

Si allunyes la mà del roser per por de les espines, mai no podràs agradar a ningú amb l'obsequi d'una bella rosa.

Si t'asseus a la vall acovardit davant el gran espectacle de les muntanyes, no sabràs el què és la plenitud que es gaudeix al arribar al cim.

Si no encens foc per por de cremar-te amb les seves flames, et moriràs tremolant de fred i no podràs gaudir amb els beneficis de la seva llum.

I... si no ets capaç de sofrir i sacrificar-te pels altres, mai no gaudiràs de la felicitat d'estimar i ser estimat. Perquè tot el que val la pena exigeix grans sacrificis.

No ho oblidis mai.

DOSSIERS  SOLIDARIS

Un dels meus jovis és col·leccionar temes i frases amb continguts humans, socials, solidaris. Qui ha seguit algun escrit d'aquest blog, haurà copsat el meu interès perquè arribin a més gent, com bé diu el nom són: "REFLEXIONS", amb continguts senzills a l'abast de tothom.

Com que tinc molt de material, l'any passat amb motiu del dia del pare, vaig imprimir un dossier amb algun tema, però en general "frases" i el vaig etiquetar amb el nom de "222 PENSAMENTS", els seus beneficis van anar destinats als dos menjadors d'acollida que hi ha a Vic "CÀRITAS I EL TUPÍ."

El passat NADAL 2011, vaig imprimir el segon dossier amb temes humans i solidaris relacionats amb aquelles festes "poc parlava de religió", però si amb continguts de reflexió. La portada i alguns dibuixos interiors, els va fer la "NINOTAIRE VIGATANA PILARIN BAYÉS" i li vàrem posar el nom de: NADAL ÉS EL QUE TU VOLS QUE SIGUI". En venguérem molts. També va anar destinat als dos menjadors abans esmentats, més la ONG "Pobles Germans" que treballa pel "tercer món".

Aquests primers dies d'abril he començat a escampar el tercer dossier en motiu de St. Jordi i la Verge de Montserrat "PATRONS DE CATALUNYA". en aquesta ocasió els beneficiaris són: L'ASSOCIACIÓ SANT TOMÀS  I  ADFO", gent que treballa en el món dels discapacitats. Si esteu interessats en aconseguir-ne un al mòdic preu de 3 € el podeu demanar a alguna d'aquestes associacions o bé en algunes botigues de Vic i pobles de la comarca.

AUNG SAN SUU KYI

Va néixer a Rangum Birmània l'any 1945, es va llicenciar a Oxford i va treballar a l'ONU, es va establir a Anglaterra, es va casar i va tenir fills. A causa del greu estat de salud de la seva mare, va tornar a Birmània el 1.988.

En aquells mesos els estudiants es manifestaven pels carrers demanant democràcia. Quaranta-un d'ells van ser ferits en un  enfrontament i van morir asfixiats en una furgoneta de la policia. Des d'aquell dia, casa seva es va convertir en el lloc de trobada de la gent que lluitava per la democràcia, allà, ella els parlava dels drets humans i els animava a lluitar sense VIOLÈNCIA.

A la mort de la seva mare, va decidir entrar en política i fer oposició al règim militar, sempre seguint els principis de GANDHI. Birmània malgrat posseir grans recursos naturals (petroli, plom, cautxú, zinc, coure, fusta i terres fèrtils), el règim ha impedit el seu desenvolupament social i econòmic.

El juliol de 1989, el govern Birmà amb  un decret especial, li va imposar arrest domiciliari. De llavors ençà ha viscut molts anys tancada i aïllada a casa seva sense poder sortir, ni rebre correu, ni veure a ningú. El 1991 li va ser concedit el PREMI NOVEL DE LA PAU, pel seu coratge aquells anys.

Malgrat tot, es va presentar a les eleccions generals del 1997, el seu partit va tenir el 80% dels escons, tothom esperava un bon final, però van declarar que la candidatura no era vàlida i van anular les eleccions.

Fa poc es va alçar el seu arrest i com tots sabem s'ha tornat a presentar amb un molt bon resultat, què passarà ara?

EL CONTE DELS DIMONIS

Diuen que una vegada es van reunir uns quants dimonis amb l'objectiu de jugar una mala passada als humans. Van decidir de prendre'ns la felicitat.

Com ho podien fer? Cada un va suggerir un lloc diferent, l'amagatall perfecte. Un va dir dalt la muntanya més alta, un altre en el més profund del mar i el tercer va insinuar que podia ser en un satèl·lit llunyà.

Aquests llocs a la resta dels dimonis no els va semblar bé. Coneixien la capacitat humana i sabien que més d'un havia escalat la muntanya més alta o bussejat les profunditats dels mars, fins i tot havien anat a la lluna, per tant era fàcil que la descobrissin.

Un dimoniet que havia estat callat tota l'estona va demanar la paraula. "Els homes sempre busquen la felicitat en les coses externes: els diners, el benestar, les drogues, el poder i tota mena d'activitats d'esbarjo, o sia fora de la seva pròpia persona. Per tant la podríem amagar en el seu interior, de segur que no la trobaran.

No sabem si l'assamblea de dimonis va acceptar la proposta del petit dimoniet, però si que és cert el que va dir, generalment la busquem en tot el que s'ha dit i així no acabem de ser mai feliços del tot.

La felicitat es troba en els petits detalls de cada dia, en valorar més el que tenim.

INJUSTÍCIES DEL MÓN

1r. DESCOBRIMENT D'AMÈRICA - De llavors ençà hem importat quantitat de productes a preus miserables, dels quals les nostres multinacionals s'han fet milionàries, a part de tots els primers vaixells que van partir d'aquelles terres i travessant l'Atlàntic arribaven al nostre primer món amb grans carregaments de TOT, hem pogut observar ara fa poc, la troballa d'un vaixell enfonsat ple de monedes d'or.

2n. ÀFRICA PLORA - Igual necessitem d'ells moltes primeres matèries, i no cal recordar que moltes de les guerres que han patit i estan petin, (culpant a les seves ètnies) han estat provocades per interessos dels països del nord, motius: la gran riquesa del subsol en pedres precioses, or, diamants...

3r. ÍNDIA - En especial els anglesos van ser qui els van espoliar en gran manera. Van construir en aquells anys, les línies de ferrocarrils millors del món, a fi de transportar molta de la seva riquesa. Fins l'any 1947 que aconsegueix la Independència. 

ELS TRES, es van endeutar i encara avui estan pagant els interessos dels préstecs, (perquè la deute ja està saldada en la majoria dels casos) i que en aquells moments els vàrem fer els països més benestants ( els culpables del seu empobriment) i encara avui els estem reclamant.

PERÒ ARA SABREM NOSALTRES QUIN PA I DONEN - Ara som nosaltres que necessitem demanar  préstecs i que haurem de retornar amb els seus interessos.

EL DARRER PROBLEMA - Fins ara el nostre primer món no n'ha tingut prou, que també els hem espoliat els cervells. Ens hem endut d'aquests països,  grans investigadors, especialment als Estats Units. Però ara degut al nostre estat actual de "crisi" ja comencen a marxar a d'altres països grans intel·ligències de casa nostra, com s'acabarà tot això? 

QUÈ ENTENEM PER URBANITAT?

És la manifestació del nostre comportament envers les altres persones.

És cert que hi ha adults i joves per a tots els gustos i és freqüent fe-se notar per la seva grolleria amb paraules i fets. Si de ben petitons no comencem a posar-la en pràctica, difícilment ens comportarem més endavant amb respecte i tolerància en la nostra societat, les bones maneres sense uns hàbits, no s'improvisen en un moment concret.

Un menut davant aquesta paraula "URBANITAT" que desconeixen molts infants en "teoria i pràctica" va dir: té alguna cosa a veure amb la Guàrdia Urbana?

Sembla una paraula passada de moda i no és veritat. És tot allò que hem de tenir en compte quan ens relacionem amb els altres, com ens hem de comportar per no molestar, demanar les coses amb delicadesa sense exigències, deixar pas en qualsevol lloc a les persones grans, ser agraït, fer servir sovint les paraules "GRÀCIES, PERDÓ, SI US PLAU"... i tants petits detalls més.

Qui tingui la curiositat de seguir aquests temes de reflexió, sigueu pares o avis, inculqueu-ho als vostres menuts, siguem mestres d'una nova generació.

PARLEM DE RELIGIÓ?

Al llarg dels 60 temes que fins avui he entrat, en cap d'ells he parlat de RELIGIONS. El que compta a la vida és ESTIMAR, i això ho pot fer tothom. Però aquesta setmana, qui creu en el Déu "Jesús" de la religió católica, són uns dies amb un significat molt especial i s'ha de respectar.

Ara que convivim tantes cultures diferents i tothom té les seves creences, hem de ser respectuosos i tolerants..  Massa sovint nosaltres, els occidentals, que pensem ser els perfectes, associem costums, vestimenta... amb la religió. Què importa un "sari indi" o un mocador "musulmà", quan als nostres joves els cauen els pantalons o els falta roba en d'altres llocs?...

Que poc sabem nosaltres de les seves creences, ni ells de les nostres. El que si tenim en comú és un COR per estimar. Cert és que hi ha algú superior a TOTS i cadascú li dóna un nom diferent, potser que sigui el mateix veritat? Una força interior ens fa tenir a TOTS la necessitat de creure en alguna cosa, per més savis que hi hagi al món, sempre ens queda pendent descobrir qui és el creador de tanta bellesa i que no hi ha la mà humana. Des de la senzillesa d'una flor humil i perfumada, fins la meravella d'engendrar un fill, una coseta tan perfecte, que el primer sentiment que ens desperta és L'AMOR I L'ESTIMACIÓ.

Un dia vaig sentir unes paraules d'un sacerdot vellet, missioner, que em van fer pensar molt i això pot servir per a totes les religions:

COM PODEM DIR QUE ESTIMEM I CREIEM EN UN DÉU "QUE NO VEIEM", sinó estimem, ajudem, som solidaris amb els que SI veiem?.