Ahir, en la meva autobiografia fent el tema de l'ofici de iaia, em vaig parar a pensar en la gent que viu al carrer, quants d'ells potser tenen fills i néts, qui sap potser són persones amb caràcters difícils que la vida els ha donat un revés o bé tenen familiars que passen d'ells.
Faig un petit resum d'un jove de classe mitjana alta de l'eixample de Barcelona que vaig llegir. Un estiu va viure l'experiència de treballar a la cooperativa Engrunes:
Una feina crua, pels carrers recollint cartró, paper, remenant escombraries, embrutar-me les mans, la roba i haver de suportar les desagradables olors dels contenidors, eren el quotidià. Tot això acompanyant a persones ex-drogadictes, alcohòlics, d'altres simplement captaires i rodamóns que gràcies a Engrunes tenien una feina i un sostre per dormir.
ELLS NO TENIEN RES, PERÒ M'HO VAN DONAR TOT.
Aquestes són les paraules d'aquest jove que deia: pot semblar un conclusió molt pobre per una experiència tan forta, però només ho pots conèixer compartint amb ells el seu pa, el seu amor. El seu acolliment va ser desbordant. Li deien que no entenien com un jove estava perdent el seu temps amb ells.
Els va dir que estava allí per ajudar-los. Com fer entendre que eren ells els que em van ajudar a mi? Les paraules commouen, són les accions les que compten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada