EL CAMÍ DE LA FELICITAT

Un petit esbós del llibre d'aquest nom de  Bernard Benson  - Editorial Claret  -

Una vegada hi havia dos homes amb un telescopi molt capficats. Un mirava sempre endavant, no feia més que planificar, preocupar-se, era el senyor PREVISIÓ. L'altre guaitava sempre endarrere, generalment es lamentava, era el senyor RETROVISOR.

Hem de mirar sempre el present, viure ara i aquí, podem mirar endavant amb atenció per saber on anem i també endarrere per aprendre d'allà on hem estat, però viure aquest precís moment. El demà ja arribarà i l'ahir ja ha fugit, així que tot el que tenim és l'avui i no el podem desaprofitar.

Aquest dia i aquest JO, són un fet únic en l'univers, per tant cal aportar cada dia tot el bé que puguem i recordar que "AVUI ÉS EL FRUIT DEL PASSAT I LA LLAVOR DEL FUTUR" i ens llevem  pensant que   "AVUI ÉS EL PRIMER DIA DE LA RESTA DE LA MEVA VIDA".

LA FIRA MUNDIAL  I  "EL COLTAN"

"EL PETROLI DEL SEGLE XXI" 

Aquestes empreses que avui exposen els seus nous models, tenen una gran batalla per aconseguir aquest mineral, imprescindible per a la fabricació dels seus productes. El 80% es troba a "EL CONGO" i nens entre 7 i 10 anys són víctimes d'aquesta lluita, són terriblement explotats, cobren 25 cms. d'euro al dia, d'això se'n diu ESCLAVITUD. Després dels milions que genera tot això, "EL CONGO" està entre els més pobres de l'Àfrica.

Cada quilo que s'extreu costa la vida de dos nens innocents, es troba en jaciments profunds, com petits amagatalls que només hi poden entrar cossos menuts, molts moren per desprendiments. Aquestes empreses no volen que això se sàpiga i pel que es veu no te aturador, fa anys que dura, molta gent ho desconeix, ja hi ha milions de morts.

Com és possible que la tecnologia depengui d'uns nens a cops de martell. Si tant avancem, perquè no som capaços de trobar un sistema millor per extreure'l?.

QUÈ VOL DIR PACIÈNCIA?

És una cosa que cada dia en tenim menys, TOTS, petits i grans.
Paciència vol dir: saber esperar amb calma allò que triga a arribar.

La paciència és un element essencial en tot moment de la vida. El que més costa és el que més es valora. És la més heroica de totes les virtuts. Sovint no és que tinguem pressa, és que som impacients.

Sobretot la mainada estan acostumats a un  JA  i  un SI  immediats. Els hem d'ensenyar a ser pacients i que coneguin que també hi ha un   NO.  Segons estudis s'ha demostrat que aquells nens que des de petits han après a esperar un cert temps en aconseguir algunes coses o bé han après que no tot és possible, de grans mostren una capacitat d'èxit superior en les seves relacions familiars, socials, laborals...

CONTE: un àguila real anava volant plena d'orgull mentre es posà sobre una roca on tenia el seu niu. Allà dalt hi va veure un petit cargol i molt sorpresa li digué: Com és que tu que camines poc a poc, has pogut arribar fins aquí?. I humilment, li contestà el cargol: Doncs he pujat arrossegant-me, he trigat molt, però com que tinc paciència, no em fa res posar-hi el temps.

REFLEXIÓ: Esperem en els semàfors?    En pujar i baixar d'un servei públic?    En tantes i  ... 

3ª  PART DE LA MEVA AUTOBIOGRAFIA

La 1ª la podeu conèixer en la presentació d'aquest blog.
La 2ª en l'escrit de "Recordant l'Índia".

En aquesta 3ª, us diré que fa just un mes la meva filla (perquè jo no en sé), va començar a gestar el disseny d'aquest meu reconet de reflexions. El dia 3 de febrer vaig encapçalar el primer tema: "SÓC FELIÇ" i ja n'he entrat amb aquest 27.

Hi ha temes molt variats  (la majoria no són meus), sinó d'autors que desconec, però que guardava en el meu arxiu. Des de fa temps tenia una inquietud, i era poder transmetre aquests missatges "perquè la vida, també és pensar" i anem generalment massa accelerats i ens falta temps per petits espais de silenci i reflexió. De ben  segur alguns ens ajudaran en moments puntuals de les nostres vides. Llàstima que no podré arribar a més gent de la meva generació, que encara no s'han atrevit a connectar-se a aquest mitjà.

Gràcies a les 326 persones que fins aquest moment ja ho heu fet i que espero tindreu algunes estones lliures i us anireu recordant d'aquest blog. Igual com hi ha articulistes de mitjans de comunicació que cada dia fan la seva columna, jo també ben sovint aniré resumint temes que tinc, fins esgotar-los.

Us convido a clicar els dos membres seguidors del lateral dret de la pantalla, us agradaran, són dues noies molt "manetes": el "patchwork" de la Montse (la meva filla) i les "puntes al coixí" de la Marta (la meva cosina).   FINS AVIAT      MARIA 

PETITES REFLEXIONS

Molt sovint en el jardí hi surten herbes qualsevol que costa de fer-les desaparèixer, però de vegades fan flors o bé estan dotades d'excel.lents propietats medicinals. Ens passa igual amb les persones, no sabem descobrir les virtuts amagades que tenen.

                                          ==============================

Si el nostre DESITJAR és més pesant que el nostre TENIR, sempre restarem a sota, serem infeliços, no és bona l'ambició desmesurada. En canvi si el nostre DESITJAR és menor, sempre estarem bé. Procurem aconseguir allò que DESITGEM, però si no és possible, o no podem, llavors conformem-nos amb el que ja tenim.

                                         ===============================

Hi havia un noi plantat a la cantonada d'un carrer rient com un boig.

De què rius? Li va demanar un transeünt.

De com n'és de neci el comportament humà - va respondre - Veus aquesta pedra que hi ha al mig del carrer? Des que he arribat aquí aquest matí, deu persones hi ha ensopegat i l'han maleït, però ningú s'ha pres la molèstia de retirar-la perquè no hi ensopegués ningú més-

                                          ===============================

EL PRIMER PAS PER CONSTRUIR LA PAU

Un vell indi donava aquest consell a un jove de la seva tribu:

Quan estiguis seriosament enfadat amb algú que t'ha ofès i decideixes matar-lo per rentar la teva honra, pren la cadira abans de sortir, carrega bé la pipa i fuma-te-la.

Un cop acabis la primera pipa t'adonaràs que la mort, a fi de comptes, és un càstig massa seriós per la culpa comesa. Llavors et vindran ganes d'anar a clavar-li una solemne pallissa.

Abans d'anar a buscar un bastó, pren novament la cadira, carrega una segona pipa i fuma-te-la, abans que s'acabi, pensaràs que uns quants insults forts i ressonants podrien substituir molt bé la pallissa.

Per fi, quan et disposis a sortir per anar a insultar a qui t'ha ofès, asseu-te de nou, carrega la teva tercera pipa i fuma-te-la. En acabar, possiblement només desitgis fer las paus amb qui t'ha fet tant de mal.

NOTA: Deixa que passi un temps abans d'aixecar la mà, els teus ulls ofuscats hi veuran millor i se sentirà més fort el ressò del silenci i del teu perdó.

Allò que nosaltres en diem, espera i compta fins a deu o cent... però dit d'una manera més bonica. 

JUTGEM LES APARENCES?

Era el cap tard, la gent havia anat marxant,  la platja estava gairebé deserta. Una família: pares i fills feien els darrers castells de sorra al costat de l'aigua. Allà lluny una iaia amb els cabells blancs i el vestit esparracat anava avançant cap a ells, semblava parlar sola i al mateix temps recollia coses de terra i les introduïa en una bossa. 

Els pares van cridar als nens i els van dir que no s'acostessin a la velleta. Quan ella va passar prop d'ells els va dirigir un somriure, (que ells no li van tornar) i va seguir recollint coses. Dies després van saber que la velleta feia anys que es dedicava a netejar la platja de vidres perquè els nens no es fessin mal als peus.

No podem jutjar les aparences, una cosa és no fiar-se del primer que passa i l'altre com aquest cas, que la pobra anciana no els va dir res, només es va limitar a adreçar un somriure.  Els pares haurien d'ensenyar a la mainada a ser amables o educats, fins i tot podien haver-li demanat què feia, en lloc d'apartar els nens.

Imaginem per un moment com haurien actuat aquests pares, si en aquest cas hagués estat una turista ben vestida?

TAMBÉ NOSALTRES ENS PODEM RECICLAR

En un món en què a alguns ens sobren tantes coses, realitzar el miracle que de les escombraries en sorgeixi vida, riquesa, és molt important.

Ens cal tenir consciència de que allò que llencem, allò que no volem, que no ens serveix, pot ser útil i donar una nova vida.

Compartir el que tenim, el que ens sobra, són gestos i valors. Podem descobrir que tenim segones oportunitats i que les podem donar a d'altres persones o a la mateixa naturalesa.

Reutilitzar una vegada i una altra elements que surten de la creació humana, no a elements de "usar i llençar" elements materials, o bé defensar el perdó, el fet de tornar a intentar-ho, igual d'aquesta manera  també nosaltres personalment ens podem reciclar.

Apropem-nos a la naturalesa, a l'ecologia i a la vida.

ENS COSTA SER SOLIDARIS?.
Era una escola com tantes, nens i nenes de diferents nivells econòmics.

Hi havia un nen que només tenia una camisa. Cada dia la seva mare la rentava per l'endemà i sovint li costava que s'assequés, ell demanava diariàment al seu Déu. "senyor necessito la camisa".

Alguns companys que les seves famílies disposaven de més diners, es reien d'ell i li deien: Que no t'escolta el teu Déu. Ell els va respondre:

Si, ell sempre escolta i em diu: espera,  estic posant a prova els teus companys que tenen més camises, vull veure si en lloc de riure's de tu, te'n donen una, o sigui que sou vosaltres que no m'escolteu.

NOTA: massa sovint demanem a Déu (qui és creient), que ens ajudi o ens solucioni les coses, quan som nosaltres qui hem de buscar solucions o ser solidaris.

SOLIDARITAT: és mantenir les orelles atentes al crit dels altres.

RECORDANT   L'ÍNDIA

Ahir no em vaig deixar perdre la pel·lícula KATMANDU, vivències d'una mestra de Ripoll. No sé quina part hi havia de real i quina de ficció, desconec al detall aquesta història, però si que vaig reviure la meva experiència a l'Índia, gràcies a MANS UNIDES de ja fa una colla d'anys, de les visites que vaig fer als barris de barraques, a les escoles, que en vaig visitar moltes, de les primeres pedres que vaig posar a nous projectes que des d'Espanya s'havien acceptat i del control i revisió de projectes en actiu, de la seva cultura, les seves creences, del tema dels intocables... Us la recomano, són las vivències d'una dona lluitadora en uns barris molt pobres. 

Quan el sincer amor traspassa les fronteres del convencional i de l'humà, quan dónes de tot cor i res esperes i en tot hi veus el teu germà. És aquest el moment que l'alegria es fa més sensible, el voler participar en fer un món més gran, perquè sols la pau serà possible, quan sapiguem compartir tot estimant.

GAUDEIX  DEL  CAFÈ

Un grup d'excel·lents professionals, tots triunfadors en les seves respectives carreres, es troben amb un antic professor. Aviat la conversa deriva  a parlar de "l'stress" del seu treball i de la vida en general.

El professor els ofereix un cafè, va a la cuina i torna amb la cafetera gran i una selecció molt variada de tasses. N'hi ha de porcellana, plàstic, vidre, cristall, unes són senzilles i barates, altres decorades i realment boniques. Els diu que cadascú agafi una tassa i es serveixi.

Quan ja tots tenien la tassa a la mà, amb calma i paciència els diu: Us heu adonat que les tasses més boniques s'han acabat primer? És natural, ja que tots sempre preferim el millor per a nosaltres mateixos. Aquest és el principal motiu de molts problemes relatius a l'stress.

Us asseguro que la tassa no és el que dóna el bon gust al cafè. La tassa només és la disfressa del que bevem. El que tots volíeu era el cafè veritat? no la tassa, però instintivament heu buscat les més boniques. Tots es van mirar les tasses dels altres.

PENSEM: La vida és el cafè. El treball, la posició social... són les tasses que donen forma i suport a la vida. Sovint per concentrar-nos massa en la tassa deixem de gaudir del cafè.

La gent més feliç no és la que té el millor de tot, sinó la que fa el millor amb el que té. Així doncs recordem: Visquem més senzillament i actuen generosament, siguem solidaris, parlem amb amabilitat i recordem també que la persona més rica no és la que té més, sinó la que necessita menys.    GAUDIM  DEL CAFÈ

TROBAR SENTIT A LA VIDA

Tres coses importants: El primer és l'opinió que tenim dels altres. El segon és l'opinió que els altres tenen de nosaltres i que ens genera pors, enganys i malentesos. El tercer és l'opinió que tenim de nosaltres mateixos que fa que ens mirem el melic i ens imaginem més problemes del que són en realitat. Convé netejar sovint les opinions per aconseguir una vida més feliç.

Imaginem un taulell de bar. El contacte amb el cambrer entre el temps de demanar-te que vols prendre, omplir-te la tassa, cobrar-te el compte i el comiat pot ser molt poc, però amb aquest petit espai de temps en pots treure tres opinions diferents:

Pots marxar pitjor de com hi has entrat, si el cambrer és groller.

Pots marxar tal com has arribat, si et tractem amb indiferència.

O pots marxar millor si t'han tractat amb amabilitat.

Aquest és el principal SENTIT DE LA VIDA, tots tenim cada dia desenes de petits i grans contactes amb els altres. El nostre repte ha de ser sempre el tercer resultat, que la vida sigui una mica millor després d'estar amb nosaltres.

Una papallona només té 24 hores de  vida i només cerca la llum, per això ha d'aprofitar el poc temps que té de vida, pot ser la proporció de temps que tenim nosaltres. A la fi la papallona para davant una casa d'aspecte ruïnós, a la porta hi ha una estora que diu; QUÈ HI FAS AQUÍ? la resposta és VIURE i les portes se't obren. FELICITATS has trobat el camí.

La felicitat és viure sense pors a triar, no permetem que els altres triïn per nosaltres.

Són les teves decisions i no l'atzar el que determina el teu destí.

QUÈ VOL DIR FELICITAT?

Segons el llibre "EL LABERINT DE LA FELICITAT" d'Àlex Rovira i Francesc Miralles, (recomanable) ens dóna una colla de pistes i consells, vegem-ne un esbós:

Diuen que la felicitat no té forma, que no la pots tocar, i que tothom la busca. Es defineix com un estat d'alegria, de joia,  d'ànim. Hi ha moltes maneres d'endevinar si una persona és feliç, però com buscar-la.

Buscar-la és una pèrdua de temps, la felicitat es troba. I on es troba? "Enlloc i arreu", perquè la felicitat és com un perfum que desprèn allò que està ben fet: La mirada d'un ésser estimat, un moment inoblidable... no en grans coses. La felicitat és com l'ànima, es posa en les coses, però no la trobes palpant.

Ens parlen del "BANC DE L'AMOR". Cada persona és un banc d'amor, tenim dins nostre com una mina d'or per regalar i molt especialment remarquen que:

                                              "Tu ets el que decideixes ser"

Quan vegis un forat fosc i estret, busca una escletxa per on puguis veure el cel, encara que només sigui una petita obertura, pensa que el cel continua essent igual de gran i que la felicitat és més a prop del que imaginem, encara que la busquem lluny.

Sobretot és molt important i necessari "el riure", és com un dissolvent per a les preocupacions. La porta de la felicitat s'obre cap a dins, cal retirar-se una mica per obrir-la, si hom l'empeny, la tanca cada vegada més.

Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat. No la trobarem buscant-la com si fos la bola d'un collaret que se n'ha anat rodolant fins a sota el radiador, però si, potser escrivint, educant els fills, plantant una flor...  

COM MILLORAR LA COMUNICACIÓ EN LA FAMÍLIA

T'ESTIMO: unes paraules que fan molt feliç, és sentir que algú et digui "T'ESTIMO". Ho fem sovint?, fes la prova, a qui sigui: a la teva parella, als pares, germans, fills...

T'ADMIRO: Tots tenim alguna qualitat o habilitat que mereix reconeixament. Tots en algun moment sentim la necessitat que se'ns reconegui quelcom. Ho fem ?

GRÀCIES: una necessitat bàsica de l'ésser humà és ser valorat. No hi ha millor manera d'agrair a una persona el que fa per nosaltres "dir gràcies és com regalar una flor".

PERDONA'M, EM VAIG EQUIVOCAR: no és gens fàcil de dir. No obstant això, quan cometem un error que ofengui o perjudiqui altres persones, ho hauríem de fer.

AJUDA'M, ET NECESSITO: Hem d'admetre la nostra fragilitat, si tenim un problema, fora l'orgull, demanem ajuda, és molt important.

T'ESCOLTO... PARLA'M DE TU: Quantes vegades hem dit a algun membre de la família "parla'm, t'escolto"  "Què et passa?". De ben segur que moltes vegades, però en podrien ser més. Molts problemes i malentesos es resoldrien amb més comunicació.

ETS ESPECIAL: és molt important fer saber als teus éssers estimats o bons amics quan signifiquen per tu.

MOLTES D'AQUESTES EXPRESSIONS LES DONEM PER FETES, PERÒ AGRADA SENTIR-LES.

AMOR DE MARE

Fa temps hi havia una foto en un diari i tot seguit el seu comentari:

Després d'un incendi forestal, els guardaboscos van trobar un ocell literalment carbonitzat, estava com una estàtua a la base d'un arbre. Trist espectacle, van donar un petit cop a la carcassa de l'ocell i tres petits pollets es van escapar de sota el que havien estat les ales de la seva mare, ja morta.

L'amorosa mare, en el seu afany d'impedir el desastre, havia portat els seus fills a la base de l'arbre i els havia emparat amb les seves ales. Ella bé que s'hauria pogut salvar i marxar amb el seu vol, però es va negar a abandonar els fills.

Quan les flames van arribar i van cremar el seu cos, ella es va mantenir ferma, havia decidit morir perquè aquells menuts que protegia, poguessin viure.

L'instint maternal porta sempre a protegir els fills, és una constant en la mateixa naturalesa. Qui ha estat mare, pot recordar com encara sense conèixer-los i en la seva panxa ja els  comença a estimar. Quina mare no donaria la vida pels fills? 

UNA CARTA QUE ESPERA RESPOSTA

L'any 1999 dos nois africans guineans "Yaguina Koita i Fade Tounkara" volien arribar a la terra somniada de tants africans "EUROPA". Igual que uns vénen amb pàteres i el mar els engoleix, ells van escollir el seu viatge amagant-se a l'espai que guarda el tren d'aterratge d'un avió Airbús d'una companyia Belga.

Errada fatal. El trajecte era molt llarg, un avió a 10.000 metres d'alçada pot arribar a temperatures d'entre 40 i 50º sota zero. "Van morir congelats". Dues xifres més d'immigrants que moren sense arribar al seu destí.

Ells van morir, però la seva història no acaba aquí. En una de les butxaques van trobar una carta que volien donar als senyors responsables d'Europa per fer-los saber que:

AFRICA NECESSITA AJUDA.

Un petit resum: Excel·lències, senyors d'Europa, tenim el plaer i la confiança d'entregar aquesta carta amb l'objectiu de que conegueu el patiment que sofrim els nens i joves africans. Els demanem que ens ajudin, que siguin solidaris i tinguin la bondat d'escoltar el nostre crit d'auxili. Nosaltres també volem estudiar com tots els nens Europeus i no podem, escusin per atrevir-nos a escriure aquesta carta a vostès...

La carta era llarga i es veia escrita per dos joves amb pocs estudis, però si amb una gran il·lusió pensant amb tots els nens africans.

El seu somni no es va fer realitat "van morir", però aquesta carta si va arribar, i s'ha convertit en el seu testament i que significa el crit de tot un continent. Han passat anys, de bon primer va semblar remoure les consciències europees, però la carta encar espera resposta.      AFRICA PLORA "fam, guerres, sida, sequeres, injustícies, explotació...

QUI POT MATAR L'AMOR?

Un dia l'odi que és el rei dels mals sentiments, va convocar a una reunió a tots  els pitjors defectes i males virtuts per veure qui era capaç de matar l'amor.

Tots els presents es preguntaven entre si com era que ens demanés a tots per col·laborar.

S'hi van presentar: EL MAL CARÀCTER, L'AMBICIÓ, LA GELOSIA, LA FREDOR, L'EGOISME, LA INDIFERÈNCIA, LA POBRESA, LA MALALTIA i mols d'altres.

Furiós l'odi pel fracàs, els va tornar a convocar al cap d'un temps, volia seguir amb la seva lluita, però L'AMOR, sempre sortia victoriós, va plorar, ell no volia morir, amb valentia i fortalesa és va imposar i va vèncer a tots.

L'odi convençut que l'amor era invencible, els va dir: "No hi ha res a fer", L'AMOR ho ha superat tot, ja fa massa temps que ho intentem i no aconseguim res.

De sobte d'un racó es va alçar algú poc reconegut, que vestia tot de negre i amb un barret gegant que queia sobre el seu rostre, el seu aspecte era fúnebre com el de la mort. "JO MATARÉ L'AMOR", va dir amb seguretat. Tots es van preguntar qui era que pretenia fer tot sol el que ningú havia pogut fer.

L'odi va dir: "Ves i fes-ho"- Tan sols havia passat un poc temps quan l'odi els va tornar a convocar per comunicar-los que després de molt esperar, per fi "L'AMOR" HAVIA MORT.

Tots estaven feliços, però sorpresos. Sense dir res aquest element se'n va anar, "espera" li van dir, com ho has fet, es que l'has desesperat i no ha fet res per viure? "Qui ets?"

Va alçar per primera vegada el seu horrible rostre i va dir; "SÓC LA RUTINA".

CARNAVALS - GUERRES - ENFRONTAMENTS - ATEMPTATS

Mentre aquests dies uns gaudiran de les disfresses, altres moren amb el terrible carnaval de les guerres, enfrontaments, atemptats..

Uns tiren paperets i serpentines pels carrers, d'altres llencen contenidors, còctels, cremen cotxes, bombes... Uns porten caretes i antifaços, d'altres caretes antigàs.

Uns fan desfilades amb carrosses (despeses desmesurades, no diuen que hi ha crisi?). D'altres desfilen amb cotxes de policia, bombers, ambulàncies... Un carnaval amb tots els afectes especials que permeten la més sofisticada tecnologia de so i llum. Els cels plens de llumetes de focs i destrucció arreu.

Aquest si que és un carnaval televisat. Motius : caos econòmic, retallades, injustícies, ambició de poder, impotència... Per un moment pensem que és real o imaginem veure una pel·lícula, però alerta, cada dia ho tenim més aprop de casa.

El món és l'alberg de uns set mil milions d'éssers humans, els nens representen la meitat dels habitants del planeta, els deixarem viure? Ells són els hereus d'aquestes terres i n'hauran de tenir cura a fi de poder-la llegar als seus fills, com s'ho faran?.

En aquests moments a més hi ha moltes més guerres que no ens ensenyen, potser no hi ha reporters en aquests llocs. Algunes porten anys on el rancor, l'odi que guarden els homes dins els seus cors, tarda anys a desaparèixer, aquesta és una altra guerra.

Què ens està passant als humans?

EL MEU MIRALL

Hi ha una acció que solem realitzar cada dia, sobretot al matí després de llevar-nos, o abans de sortir de casa i anar a la feina o a l'escola. És una acció senzilla gairebé automàtica i irreflexiva, però volguda i escaient. L'acció simplement de mirar-nos al mirall.

N'hi ha que s'hi passen una bona estona. Altres, que només ho fan de rampellada. N'hi ha que no paren de fer-hi ganyotes. Altres que s'hi queden mig embadalits. A tots, però, ens agrada de veure'ns la cara reflectida.

Somrius: el mirall també somriu. Estem enfadats: ell també n'està. Plorem: ell també somiqueja. Ell sempre us tornarà un somriure per un somriure, una mala cara per una mala cara. El mirall ens dóna tothora la cara que nosaltres li oferim.

La vida és com un mirall. És una mica com nosaltres la vivim. Si agafem les coses imprevistes amb un somriure, així respondrà. Si ens la prenem amb rostre malhumorat, tot esdevindrà de color negre. La simpatia o l'antipatia que transmetem als altres, sovint trasllueix en els altres, i aquests no fan sinó retornar-nos el mateix. Els homes i les dones que convivim solen ser el mirall de la vida.

Si tractem de forma alegre i educada una persona, difícilment aquesta ens respondrà cridant o de mala manera. Si nosaltres som comprensius, el més segur és que els altres també siguin tolerants amb nosaltres. Ja sabem que sempre hi ha excepcions, però la regla general és que tant les actituds bones com les no tant bones, s'encomanen.

Amb quina cara t'has vist avui al mirall? Amb cara de pomes agres? Dons segurament veuràs als altres amb cara avinagrada. Si, al contrari, t'has vist amb rostre somrient, és segur que almenys algú et somriurà.

I , sinó, fes la prova.

QUÈ ÉS UN AMIC?

L'AMIC INTERMITENT: És aquell que apareix de vegades, que passes temps sense saber-ne res, no s'hi pot comptar gaire, són amics insegurs.

L'AMIC DE PAS : És aquell amb qui simpatitzes durant una trobada o un viatge, hi ha poques possibilitats de tornar-lo a veure, generalment anotem la seva adreça, alguna trucada, alguna carta (avui potser un correu), però amb el temps l'oblidem.

L'AMIC RETROBAT : un amic llunyà i no del tot oblidat, en un moment fosc, el destí pot ser oportú, inesperat. Uns ulls plens de llum ens poden donar ànims i esperança, són velles amistats que es revifen amb força i bondat.

L'AMIC DESCONEGUT: Podem tenir encara amics per descobrir i que poden formar part del nostre futur i pot ser un nou i bon amic, una nova i gran amistat.

SEGONS EL PETIT PRÍNCEP: un amic és algú que t'hi trobes bé al seu costat, que cada dia tens més ganes de veure'l i parlar-hi. També ens diu que la gent avui tot ho compra a les botigues, però que no hi ha botigues que en venguin, per això en tenim pocs D'AMICS, en canvi si, podem tenir molts coneguts i companys.

QUÈ ÉS UN AMIC?: És algú que et dóna la llibertat de ser tu mateix. No t'exigeix que facis això o allò, ni pretén que siguis millor o pitjor. Quan estàs amb ell, pots dir tot el que penses sense por d'expressar el que ets.

Ell entén aquestes contra diccions pròpies de la naturalesa, cosa que d'altres critiquen. Amb ell pots respirar lliurament. Pots confessar-li les teves petites vanitats, els defectes, fins les actituds més absurdes.

Quan li aboques aquestes impureses, es perden en l'oceà blanc de la seva lleialtat. Ell et comprèn, no has d'anar amb miraments, no passa res perquè sempre està amb tu. Pots plorar i riure amb ell, en tot veu i sap com ets, en una paraula T'ACCEPTA.

EL NUVOLET

Una vegada hi havia un nuvolet que passava sovint per les nostres contrades. Era gras i lluent, embotornat de mullena com un somni assedegat. Passejava a poc a poc la seva greixina per les altures. Era com un cignes orgullós sobre el cel blau.

Boscos i prats es delien, pidolant-li  l'almoina d'una gotellada, però ell passava de llarg.Un bon dia mentre caminava satisfet i altiu, un altre bromall l'atropellà, li obri una ferida sagnant i entre crits de protesta i espurnes de ràbia, vessà a terra la fortuna que guardava inútilment.

El nuvolet restà prim i esquifit, arrugat com una teranyina de tardor. S'allunyà avergonyit, lamentant la seva mala sort. Al cap d'un temps tornà a les nostres comarques refet i ben nodrit per les humitats marines. Des de dalt recordà l'infortuni i es fixà en el lloc del sinistre.

Quedà corprès, les muntanyes i valls que abans sedegaven, ara eren un jardí de bellesa i tota la vegetació aplaudia la seva rego. Va experimentar una alegria nova i immensa. Tremolà d'emoció, vessà llàgrimes de felicitat... i regà un altre paratge.

El nuvolet era feliç, descobrí la raó de la seva pròpia existència i des d'aleshores té cura d'atresorar humitat i abocar-la sobre les zones acremeïdes per la sequera.

Així doncs, jo ara,  recordant la generositat d'aquest nuvolet, cada vegada que veig una persona agraciada per la fortuna, la salut, el treball... desitjo que experimenti un trontoll i pugui abocar els seus dons sobre la gent que té problemes, fam, malalties, tristesa... 

Quina font de goig brollarà en els seus cors en descobrir que la raó del seu viure és donar vida als altres. Veurà com al seu pas floreixen els rostres, rebrota l'esperança, s'afermen els braços caiguts i s'orienten els peus vacil·lants.

EL POT DE VIDRE I EL CAFÉ

Un professor de filosofia a classe va agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els alumnes van estar d'acord a dir que si.

El professor va agafar una capsa plena de perdigons i la va buidar dins el pot. Aquests van omplenar els espais buits que quedavan entre les pilotes i els va tornar a fer la mateixa pregunta, ells van tornar a dir que si.

Després va buidar-hi una capsa de sorra i va acabar d'omplir els petits espais i de nou va tornar a fer la pregunta als estudiants. Ara si, van respondre amb un SI unànime.

Tot seguit ràpidament hi va afegir dues tasses de cafè, que es van filtrar entre la sorra. Els alumnes reien, quan el riure es va anar apagant, el professor els va dir:

"Vull que us adoneu que aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses  importants, com la família, els fills, la salut, els amics, l'amor, coses que t'apassionen. Són coses que, encara que perdéssim tota la resta i només ens quedessin aquestes, les vostres vides encara estarien plenes.

Els perdigons són les altres coses que ens importen, com la feina, la casa, el cotxe... La sorra és la resta de petites coses.

Si posem primer la sorra al pot, no hi hauria lloc per els perdigons i les pilotes. El mateix passa a la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai no tindrem lloc per a les coses realment importants.

Així doncs, juga amb els fills, vés amb la teva parella a sopar, pràctica un esport... Sempre hi haurà temps per netejar la casa, reparar la clau de l'aigua... Estableix prioritats, la resta només és sorra.

Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representen les tasses de cafè. El professor va somriure i va dir:

El cafè és per demostrar que encara que la teva vida et sembli plena, sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic.

UNES PETITES LLAVORS

En un graner hi havia una gran quantitat de granes. Un dia el sembrador les va prendre per sembrar-les en el seus camps.

Les granes tenien por, anaven caient en la terra freda i humida, s'anaven enfonsant. Era de nit i les petites llavors es trobaven tremendament soles. No se les veia, tot semblava que s'havia acabat.

En el graner, una de les llavoretes va ser capaç d'amagar-se. No tenia gens de ganes de caure en aquelles terres. Contenta perquè el sembrador no se n'havia adonat, va fer un sospir de tranquil·litat. Pensava en les altres que no s'havien pogut amagar i no li havien volgut fer cas. 

Amb la felicitat d'haver-se salvat, va començar a endormiscar-se, allà no hi feia fred, tampoc era humit. En canvi al camp les petites llavors sofrien molt, el seus cossos tremolaven per tots costats i començaven a podrir-se.

Arribada la primavera, el sembrador va tornar al seu camp. Petits brins començaven a obrir-se pas per les escletxes de la terra. Amb un esforç molt gran, aquelles llavoretes havien aconseguit vèncer l'hivern, sortir de la terra i fer néixer una nova vida del seu interior. Si, una nova vida sortia del seu cos, elles que havien pensat estar a punt de morir-se.

I si, van créixer, van travessar la terra i van ser capaces d'arribar fins a la llum. La vida havia vençut a la mort. No tot s'havia acabat, aquells petits brins fins i tot es convertiren en flors. La vida s'havia transformat.

En el graner, la petita llavor que havia aconseguit fugir de les mans del sembrador es va quedar sola i s'anà assecant. Ja no hi havia cap mena de vida possible per a ella. No havia estat capaç de fer el pas a una vida diferent.

Quina mena de llavor som nosaltres?   

HISTORIETA SOLIDARIA 

Tinc un petit hort que em distreu i em dóna vida. Fa temps hi vaig plantar arbres fruiters, ara ja abracen tot el terreny i omplen el terra d'ombres xineses. Un d'ell és un cirerer molt provocatiu, és una mica pallasso, es vesteix de blanc amb les seves flors, de verd amb les seves fulles i després de vermell amb les cireres. 

Quan el sol pessiga i els fruits són temptadors, l'arbre té les branques doblegades de tant que li pesen aquelles arracades de dolçor. Em plau baixar a fer postres a la seva ombra, en cullo un cistelló, les ruixo sota la font i m'assec al banc que hi tinc mirant el carrer.

A l'altra banda del carreró hi ha casetes de treballadors, molts d'ells tenen feines per sobreviure. Un nen va ullar el que jo feia i se'm acosta fins el filat, em mira i enganxa els seus ulls al cistell. No diu res, no es mou, només mira fixament.

Un dia li vaig donar una cirera, la va acceptar i se la va menjar a mossegadetes de ratolí perquè li durés més temps. Em va somriure i n'hi vaig donar una altra, la va agafar, es girà i emprengué el pas vers la seva caseta.

Que no te la menges? Li vaig dir jo. Al moment no respongué, tot girant-se ja de lluny em digué: la porto a casa per el meu germanet. El cor em va fer un salt. Vaig experimentar una vergonya terrible i vaig prendre una decisió.

Cada dia que vinguis te'n donaré un bon grapat, t'ho prometo. I d'aleshores ençà aquells menuts han participat de tota la fruita del meu hort. Ara casa meva és casa seva i els meus fruits són la seva alegria.

Que costa poc fer feliç a ....     Avui que tant parlem de la crisi, són petits detalls ...

L'AMOR DÓNA SENTIT A LA VIDA

ESTIMAR: significa dedicació, és un exercici de jardineria, arrancar tot allò que ens fa mal, posar-hi adobs, regar-ho sovint i cultivar-ho. Ser pacients, acceptar a les persones tal com són, valorar-les, respectar-les.

Tots tenim un potencial d'amor per compartir, per posar al servei dels altres. El que passa és que de vegades el tenim molt ben guardat. Obrim de bat a bat la porta del nostre cor i podrem encomanar-lo.

• AMOR, és obrir la porta, si és que encara no està oberta.
• AMOR, pot ser fins i tot el tragecta d'una llàgrima.
• AMOR, pot ser qualsevol paraula i omplir de joia una ànima.
• Si obsevem, veure'm multitud de mirades "orfes d'amor".
• L'AMOR és com l'aigua, si no hi ha res que l'agiti "es podreix".
• La grandesa d'una vida es mesura per la capacitat d'estimar.
• Cerquem en els altres guspires d'amor, no perdem el temps criticant-los.

Aquesta societat ens dón facilitats per fer l'amor, però no per enamorar-nos.

CONFIA EN LES TEVES CAPACITATS

Toni Melendez, d'origen nicaragüenc va néixer sense braços a causa d'un medicament receptat per ordre mèdic a la seva mare durant l'embaràs.

Quan era nen, en Toni veia al seu pare tocar la guitarra i va sentir el desig de poder-la tocar ell també, fins que un dia el seu pare li va dir: "ves a rentar-te els peus".

Va seure i no va deixar que la seva condició física el desanimés i, amb molt d'esforç i pràctica va aprendre a tocar-la magistralment amb els dits dels peus.

Va començar a tocar a missa i en d'altres espais, fins que un dia el va veure algú que treballava en l'organització per la visita del Papa a Los Angeles l'any 1987.

En Tony va estar seleccionat per cantar amb els joves. El papa emocionat, va baixar de l'escenari, s'hi va acostar i el va abraçar.

Des de llavors no ha descansat, des d'aquell moment la seva vida va canviar, ha viatjat a més de 30 països, per tot el món compartint el seu testimoniatge.

CORATGE, MAI ESTÀ TOT PERDUT, AQUEST HA DE SER EL NOSTRE LEMA. 

L'OPTIMISTA DIU:

• Tinc problemes, però tindran soloució
• No he de tenir por, me'n sortiré
• Guanyarem el partit
• Tindré sort a l'examen
• Les coses milloraran

EL PESSIMISTA DIU:

• Els meus problemes no tenen solució
• Fracassaré com sempre
• Tornarem a perdre
• A l'examen em caurà el que no sé
• Anirem de mal en pitjor

Totes les coses que ens passen a la vida ens van ensenyant la cara positiva o la negativa. I amb tot això i el seu color, la nostra vida pren una actitud, dóna una resposta.

Molt sovint aquesta resposta es queda en una queixa, en un plany que ens fa picar de peus i manifestar el nostre descontent. Els que es queixen constantment són persones que cansen i a la llarga ningú no els creu després de sentir sovint els seus planys innecessàriament.

No es tracta tampoc de ser tant optimista que ens neguem a la realitat, sinó d'entrar a fons en els esdeveniments fins que trobem aquella guspira de llum que ens ajudi a trobar la fermesa de la nostra vida.

CONSELLS: no eneu aclaparats per la vida pensant què menjarem, ni com ens vestirem, perquè la vida és més que l'aliment i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs, ni sembren, ni seguen, no tenen rebost ni graner i, en canvi bé que s'alimenten. Quan més valem les persones...

Qui de nosaltres a força d'aclaparar-se podrà afegir una hora més de temps a la seva vida? 

EL CANTIR ESCARDAT

ADORNAR EL CAMÍ QUE ANEM FENT  

Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos càntirs molt grans que posava a l’extrem d’una vara que dos joves portaven a les espatlles.

Un dels dos càntirs tenia una esquerda, mentre que l’altre era perfecte i donava tota l’aigua al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa del seu patró.

Al arribar, el càntir defectuós només li quedava la meitat de l’aigua. El perfecte estava orgullós del seu afer, era molt arrogant, mentre que el pobre càntir esquerdat estava avergonyit de la seva imperfecció i se sentia molt trist.

Passat un temps digué al seu carregador, vull disculpar-me.

Per què? Li preguntà aquest.

Degut a la meva imperfecció, a les meves esquerdes només tinc la meitat del valor que puc tenir, vaig perdent la meva càrrega.

El carregador s’entristí molt i li digué: Quan arribis a casa del patró vull que vegis les boniques flors que adornen les seves taules, si no fos per tu ell no tindria semblant bellesa a casa seva.

Jo sempre he sabut de les teves esquerdes i n’he volgut treure profit. Vaig sembrar flors al llarg de tot el camí per on passaves i així cada dia les has anat regant. Durant aquest temps les he pogut recollir per adornar la casa.

NOTA: cada un de nosaltres tenim les nostres pròpies esquerdes, tots som càntirs que tot i amb defectes podem adornar el camí que anem fent. De ben segur que amb la nostra imperfecció segurament estem aportant al món quelcom que encara no hem descobert.

M'ACCEPTO


LES PERSONES SOM UN REGAL

Unes vénen ben embolicades, amb bonics llaços, d'altres menys atractives potser amb paper de diari. Alguns regals han estat maltractats en el correu, altres arriben com un "lliurament especial". Algunes amb estrips al paper, d'altres hermèticament tancats.

Però l'embolcall no és el regal, el regal és el que hi ha dins. És molt fàcil equivocar-nos en aquest sentit, sovint valorem les persones  per l'aspecta exterior, el físic, no per el seu interior .

De vegades el regal s'obre fàcilment, d'altres es necessita ajuda, potser un dia han estat maltractats o perjudicats en alguna ocasió i ara se senten com una  "cosa" més que com un ésser humà.

Ens cal pensar, JO sóc una persona com qualsevol altre i també puc ser un regal. Estic plena de bondat i no obstant algunes vegades tinc por de mirar dins el meu embolcall. Podria ser que tingues por de decepcionar-me, potser no confio en el que porto dins o potser mai he acceptat com sóc JO.

Cada trobada i comunicació entre persones és un intercanvi de regals. Per això reflexiono:

Sóc acollidora i dialogant?
Sóc capaç d'interrogar-me a mi mateixa?
Afronto les situacions amb serenor i actitud crítica?
Tinc sentit de compromís i de servei?
Dedico temps a riure? és la música de l'ànima.
Dedico temps a la caritat? és la clau del cel.
Dedico temps a treballar? és el preu de l'èxit.
Dedico temps a ser amable? és el camí de la felicitat.
Tinc actitud positiva enfront la vida i tot el que m'envolta?


L'alegria, el goig, el somriure, són per la vida, com la gasolina pel cotxe.


I anirem seguint   Maria

Primera reflexió del meu nou blog

COM SÓC?      COM PENSO?     COM ACTUO?    M'ACCEPTO?

        
Cada tema pot ser una reflexió personal, de vegades intentem conèixer els demés i gairabé no ens coneixem nosaltres mateixos. Els temes seran molt variats, més endavant aniré fent blocs, avui primer dia potser seria bo fer-nos aquestes preguntes i reflexionar sobre el nostre JO.

Primer tema:   SÓC FELIÇ?

El mesquer és un petit remugant d'un metre d'alçada, de pèl gris i curt, semblant a la cabra i viu en els boscos del Tibet. Tots els boscos ven ser recorreguts amunt i avall per aquell mesquer incansable. La seva història ens és transmesa en una llegenda hindú.

Què buscava aquell animal?  Què el portava inquiet d'ací i d'allà?

Un dia havia sentit una olor suavíssima de mesc i va quedar-ne del tot captivat. D'on venia aquell perfum? va començar a olorar delerosament entre meleses, va continuar buscant, va girar en rodó, pam a pam, sentia l'olor més intessa i propera i li feia creure que ja estava a prop del que cercava, però no trobava res.

Un dia exhaust a la vora d'un precipici, donà un mal pas i va caure rodolant daltabaix. El mesquer va quedar amb el pit esquinçat i la naturalesa, sempre pietosa el portà d'instint a llepar-se la farida. En aquell moment se li obriren els ulls: l'olor sortia de dins mateix del seu pit obert, on hi tenia una bosseta ovalada que segregava aquell perfum. Però ja era tard, el mesquer va morir tot seguit.

Així som les persones, ens passem la vida cercant delerosament la felicitat, que un dia, un instant hem sentit prop nostre, sense mai trobar-la.

La felicitat no es troba ni en el poder, ni en les riqueses, ni en la fama. Haurem d'esperar a morir, ens caldrà esquinçar-nos el pit per trobar-la.

Arreveure aniré seguint  Maria