Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dissabte, 4 de febrer del 2012

EL CANTIR ESCARDAT

ADORNAR EL CAMÍ QUE ANEM FENT  

Un carregador d’aigua de l’Índia tenia dos càntirs molt grans que posava a l’extrem d’una vara que dos joves portaven a les espatlles.

Un dels dos càntirs tenia una esquerda, mentre que l’altre era perfecte i donava tota l’aigua al final del llarg camí a peu, des del rierol fins a la casa del seu patró.

Al arribar, el càntir defectuós només li quedava la meitat de l’aigua. El perfecte estava orgullós del seu afer, era molt arrogant, mentre que el pobre càntir esquerdat estava avergonyit de la seva imperfecció i se sentia molt trist.

Passat un temps digué al seu carregador, vull disculpar-me.

Per què? Li preguntà aquest.

Degut a la meva imperfecció, a les meves esquerdes només tinc la meitat del valor que puc tenir, vaig perdent la meva càrrega.

El carregador s’entristí molt i li digué: Quan arribis a casa del patró vull que vegis les boniques flors que adornen les seves taules, si no fos per tu ell no tindria semblant bellesa a casa seva.

Jo sempre he sabut de les teves esquerdes i n’he volgut treure profit. Vaig sembrar flors al llarg de tot el camí per on passaves i així cada dia les has anat regant. Durant aquest temps les he pogut recollir per adornar la casa.

NOTA: cada un de nosaltres tenim les nostres pròpies esquerdes, tots som càntirs que tot i amb defectes podem adornar el camí que anem fent. De ben segur que amb la nostra imperfecció segurament estem aportant al món quelcom que encara no hem descobert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada