Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 5 de febrer del 2012

HISTORIETA SOLIDARIA 

Tinc un petit hort que em distreu i em dóna vida. Fa temps hi vaig plantar arbres fruiters, ara ja abracen tot el terreny i omplen el terra d'ombres xineses. Un d'ell és un cirerer molt provocatiu, és una mica pallasso, es vesteix de blanc amb les seves flors, de verd amb les seves fulles i després de vermell amb les cireres. 

Quan el sol pessiga i els fruits són temptadors, l'arbre té les branques doblegades de tant que li pesen aquelles arracades de dolçor. Em plau baixar a fer postres a la seva ombra, en cullo un cistelló, les ruixo sota la font i m'assec al banc que hi tinc mirant el carrer.

A l'altra banda del carreró hi ha casetes de treballadors, molts d'ells tenen feines per sobreviure. Un nen va ullar el que jo feia i se'm acosta fins el filat, em mira i enganxa els seus ulls al cistell. No diu res, no es mou, només mira fixament.

Un dia li vaig donar una cirera, la va acceptar i se la va menjar a mossegadetes de ratolí perquè li durés més temps. Em va somriure i n'hi vaig donar una altra, la va agafar, es girà i emprengué el pas vers la seva caseta.

Que no te la menges? Li vaig dir jo. Al moment no respongué, tot girant-se ja de lluny em digué: la porto a casa per el meu germanet. El cor em va fer un salt. Vaig experimentar una vergonya terrible i vaig prendre una decisió.

Cada dia que vinguis te'n donaré un bon grapat, t'ho prometo. I d'aleshores ençà aquells menuts han participat de tota la fruita del meu hort. Ara casa meva és casa seva i els meus fruits són la seva alegria.

Que costa poc fer feliç a ....     Avui que tant parlem de la crisi, són petits detalls ...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada