La nena estava asseguda en un parc. Tothom passava prop d'ella sense dir-li res. Portava un vestit estripat, descalça i bruta.
L'endemà per curiositat vaig tornar al parc i SI allà estava en el mateix lloc i amb aquella mirada trista. Em vaig apropar a ella i quan estava quasi al seu costat, vaig descobrir una esquena totalment deformada, tenia una gran gepa. La gent de vegades ens costa reaccionar davant persones amb deficiències.
Em vaig asseure en el banc al seu costat, vaig somriure i només amb un senzill HOLA!!, la nena sorpresa va abaixar els ulls i tímidament també va somriure, tot seguit vam començar a parlar una bona estona fins que el parc va quedar gairebé desert.
Les seves paraules van ser: és que sóc diferent. Jo que li dic: per mi petitona sembles un àngel, ets molt bonica. Tot seguit va aixecar els ulls i em diu: de veritat em trobes bonica?
Jo que crec en els àngels li dic: sembles l'àngel de la guarda enviat per vetllar per la gent que ve a aquest parc. Llavors va moure el cap i va somriure de nou, amb una mirada brillant de felicitat va respondre: SI sóc el teu àngel de la guarda i esperava que fossis tu que vinguessis a mi, l'altre gent no em veu, només sóc visible als teus ulls i t'estava esperant.
Em vaig quedar sense paraules, com si ho estès somniant, tot seguit amb un rialler adéu, va desaparèixer.
REFLEXIÓ: T'ha passat alguna vegada que has parlat amb algú que podria ser el teu àngel? Quantes vegades sense saber com una cosa se t'ha solucionat. A mi si que m'ha passat, t'explico una bonica història.
Anava per la carretera, en un revolt un cotxe a tota velocitat em venia de cara, el terra estava moll, havia plogut i el cotxe va derrapar. Vaig tenir la sort i la seguretat de llençar-me a la cuneta (podia haver estat un precipici), tot i així se'm van carregar tot el lateral esquerra del cotxe i van marxar, anàvem dues persones i no ens vàrem fer ni una rascada.
El cotxe del meu darrera va girar en rodó i els va perseguir, va tornar amb ells i vam arreglat tots els papers. Tot llest i els fugitius de camí, jo amb llàgrimes als ulls, molt espantada vaig dir al senyor que m'havia ajudat: com puc agrair-li tot el que ha fet per mi, on el puc trobar un dia i parlar.
Només recordo una mirada neta i unes paraules: Et seria difícil localitzar-me.
He estat sempre convençuda que era el meu àngel de la guarda.
