En una ciutat d'Àsia hi havia dos desgraciats, baldat un i cec l'altre i per colmo tots dos eren molt pobres. Pregaven al cel que acabés amb les seves vides, però els seus crits eren en va, no podien morir.
El paralític estès sobre una màrfega en plena Via pública, patia sense ser compadit. El cec, es trobava sense guia, sense poder-se sostenir, sense tenir tan sols un gos que li fes de guia i companyia.
Un dia ocorregué que el cec, amb tempteig arribà a una cantonada i es topà amb l'invàlid, sentí els seus crits i restà profundament commogut.
Jo tinc els meus mals li digué el cec i tu tens els teus. Unim-nos germà i seran menys terribles.
Ai! digué el baldat, ignores germà que jo no puc fer ni un sol pas i tu no hi veus gens. ¿De què ens servirà unir les nostres desgràcies?.
Escolta li digué el cec: entre tots dos tenim el que necessitem; jo tinc cames i tu ulls; jo et portaré sobre meu i tu seràs el meu guia. I així no necessitarem ningú per a moure'ns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada