Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

L'AUTO COMPASSIÓ

En un dels primers temes d'aquest bloc i en l'apartat "Com sóc" comentava sobre "EL MEU MIRALL", seguim amb els seus efectes.

Hi ha qui davant l'espill i molt trist, es lamenta amb paraules adreçades a ell mateix. El mirall que se'l contempla es lamenta igual que ell i així es van compadint l'un de l'altre.
 
Això et pren energia, és com estar paralitzat per l'auto compassió, en lloc de procurar sortir de la dificultat, aconseguim romandre-hi  i no en podràs sortir, et tornes senzillament presoner de tu mateix.
 
És com aquell nen que no se sap cordar el cordons de les sabates, en lloc de mirar d'aprendre'n es queda a la classe plorant mentre els altres surten a jugar al pati, es troba desgraciat i no fa res per buscar ajuda.
 
En primer lloc cal que la persona tingui desig de ser feliç, és que li plau ser desgraciat?, si és així, no hi podem fer res per ajudar-lo, la seva energia s'ha tornat negativa.
 
Potser a base d'amabilitat, demanar-li un favor pot arribar a dir: "No ho faré per mi, sinó per vosaltres, vegem un cas vertader que vaig viure:
 
Era un noi jove, feia  força temps que estava deprimit per uns motius XX.
Es va escaure una oportunitat de visitar uns malalts d'un hospital sota una disfressa, se li va demanar com un favor, li digueren: ningú et coneixerà i faràs una bona obra. Així va ser com va començar a sortir d'aquell pou, es va sentir molt bé.  
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada