Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 10 de gener del 2016

EL  CONVOI  DE  LA  VIDA

És un tren molt bonic i un paisatge meravellós. Al llarg del viatge poden passar moltes coses. En el trajecte hi ha varies estacions i parades, sorpreses, tristeses, emocions... a la primera parada de ben segur baixaran els nostres pares, no ho voldríem, quedarem orfes, però pel camí de ben segur en pujaran d'altres i seguirem el viatge amb germans,  parella, fills, amics...
 
El viatge no és igual per a tots, per a uns pot ser com un passeig, d'altres només veuen tristeses, d'altres ajuden a tothom. N'hi haurà que baixaran i ningú els trobarà a faltar, deixaran un seient buit i prou.
 
Procurem que en el nostre viatge hi hagi somnis, despedides i noves companyies, el més important és buscar la manera de relacionar-nos i buscar en cada un el millor que tenen.
 
Mai sabem on ens tocarà baixar a nosaltres, tampoc als altres. És trist separar-nos, ens queda enyorança. Però al final hi ha una estació que ens retrobarem de nou, llavors ens abraçarem i l'enyorança morirà.
 
Fem que aquest viatge sigui una oportunitat per aprendre, ensenyar i entendre, perquè no ha estat l'atzar que ens ha posat allà. Hem d'aprendre a estimar, compartir i perdonar, estar preparats per l'estació que ens tocarà baixar.
 
Observem el paisatge, busquem com ocupar les hores al costat de les persones que segueixen de prop el viatge amb nosaltres.
 
PENSA-HI  I  BON  VIATGE
 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada