El 15 i 16 d'agost són per a mi uns dies molt assenyalats, poc a poc anem pujant l'escala, l'any vinent si Déu vol, faré el salt a la setena desena. Tan de bo ho pugui celebrar amb tots els mateixos de la família i que la salut ens acompanyi, ja que fins l'any passat, podia comptar a més, amb una companya (jove encara) que en aquests moments està ingressada amb problemes de demència.
Aquí és on volia anar a parar, ja que degut a ella, visc unes problemàtiques en el centre on està que donen molt de pensar. D'allà, o bé surten direcció a una residència o ja surten amb el seu taüt. Quan veus això et donen ganes de celebrar l'aniversari, perquè no sabem què passarà demà.
El 12 de març del 2012 amb l'etiqueta FAMÍLIA podeu trobar un tema que vaig escriure "RESIDÈNCIES D'AVIS", on els comparava amb un armari de roba en desús. Avui contemplant el munt de cadires de rodes on està la meva companya, totes arrenglerades una al costat de l'altra, darrera uns vidres o a la pared on no veuen ni el cel, totes en bateria, uns contemplant la trista cara del veí que té al costat, em dona la sensació d'un aparcament de coxes fora de servei. QUINA TRISTESA.
Un dia una família parlava de on es trobava la residència d'un lloc concret, un infant (que sempre estan a l'escolta i observant-ho tot), respon: Si, és aquell carrer que hi ha una botiga on l'aparador està ple d'avis.
POEMA: Un primer plor encén l'espelma, l'alegria del nou nat, quina angoixa i quina pena quan veus que el ble es va apagant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada