Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 9 de desembre del 2012

TEMES DE NADAL  (8)   EL MÓN ÉS UN PESSEBRE VIVENT

Capvespre del 24 de desembre. Els carrers adornats amb moltes llumetes, la gent fent les darreres compres i desitjan-se les BONES FESTES.
 
Tot d'una vaig tancar els ulls i totes les llumetes es van apagar, vaig començar a pensar en tanta gent al món amb problemes i en somnis em va venir l'idea "D'UN PESSEBRE VIVENT".
 
La cova n'era el cor, dins hi havia el Betlem, senzill i humil. Dos angelets anunciaven la PAU al món, un era en SIANUA un nen africà els pares del qual havien mort en una guerra. L'altra era la PAILIN, una nena cambotjana que viu en un camp de refugiats.
 
Al fons un poblet RULI, al cor de l'Àfrica, on hi ha un orfenat amb uns marrecs d'ulls tristos que allarguen les mans perquè una família els vulgui acollir. Més enllà a l'Índia uns nens que ploren de tant treballar en lloc de poder anar a escola.
 
En uns camps uns homes i dones brasilers cultivant cafè. Famílies senceres que es desplacen per camins empolsinats buscant un lloc "una posada" i troben totes les portes tancades, ells fugen de terratrèmols, huracans, guerres... han de quedar-se en camps de refugiats.
 
En un racó el caganer com nosaltres en fem tantes bromes, quan és la realitat de molts llocs, ells no tenen banys, fan forats profunds per llavors colgar-los de terra.
 
Llavors una gran ciutat (la nostra per exemple) plena de llums artificials. Vaig obrir els ulls i... com és possible que el 80% del món tingui tants de problemes, mentre el 20% (nosaltres tot i la crisi) encara som els privilegiats.
 
No ens deixem enlluernar per aquestes llums artificials que el que fan és ofegar la veritable llum del NADAL i no ens oblidem dels nostres germans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada