Dos homes molt malalts ocupaven la mateixa habitació d'un hospital. A un se li permetia asseure's al llit una hora cada tarda i l'altre havia d'estar tot el temps estirat de cara enlaire. Els dos xerraven durant hores, parlaven de les seves famílies, les seves coses...
L'home que no es podia moure, esperava impacient cada dia que arribés aquella hora que el seu company de la finestra li anava detallant tot el que passava a l'exterior, ell imaginava veure-ho tot, el món cobrava vida per a ell. La finestra donava a un parc amb un preciós llac, uns ànecs jugaven a l'aigua, mentre els nens ho feien amb els seus estels.
Van passar dies i setmanes així. Un matí una infermera va entrar per banyar-los i es va trobar amb el cos sense vida de l'home de la finestra, havia mort plàcidament mentre dormia. El senyor de llit del costat va quedar molt trist i dolgut, tan aviat com va considerar apropiat, va demanar ser traslladat al llit del costat de la finestra, cosa que li van concedir d'immediat.
Lentament i amb dificultat, l'home es va aixecar recolzant-se com va poder per llançar la seva primera mirada al món exterior, per fi tindria l'alegria de veure-ho per ell mateix.
Es va girar i es va trobar amb una paret blanca. L'home va preguntar que podria haver motivat al seu company per a descriure coses tan meravelloses.
Li van dir que el seu company mort "era cec" i que no hauria pogut veure ni la paret, "segurament només volia animar-lo a vostè".
EPÍLEG: Que bonic fer feliços als altres, sigui quina sigui la situació. El dolor compartit és la meitat de la pena, però la felicitat compartida és doble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada