Sempre m'ha agradat escriure els meus pensaments, són com un monòleg, ja que el paper mai et dóna respostes, però em relaxa. Avui he pensat en la mort, i és que en poc temps han marxat masses persones que apreciava, gent que ha deixat petjada.
Imagino la mort del cos, com un núvol negre, la fi d'un camí tallat, la veu d'un llarg silenci, el segell del passaport destí a l'eternitat. Però el cos és només l'envolcall de l'ànima, aquesta que no es veu, travessa la nuvolada i entra en una gran claror, en la pau més profunda.
Llavors, imagino el cel com un gran teatre amb milions de seients, els sants deuen d'estar a les primeres files, en llocs reservats, la resta dels humans segons hagin fet treballar els dons que ens han estat donats a "TOTS", es van col·locant fins arribar al galliner. Allà hi deu d'haver un gran nombre de treballadors "els àngels", per anar atenent als nou vinguts, mundialment cada dia, han de ser molts els que deuen arribar després de fer aquest darrer viatge i s'han d'acreditar.
Segueixo imaginant, que des d'allà veuen el món a distància. A les nits cada estrella ha de ser per a ells com una finestra i per a nosaltres escletxes, bocinets d'aquella gran claror. És per això que en qualsevol moment de la nostra vida en que vivim moments difícils o de dubtes, ens és bo parlar amb els nostres éssers estimats o amics (tots n'hi tenim), els podem demanar consell, ajuda si cal, de ben segur ens donaran un cop de mà, sinó fixeu-vos que de vegades tot d'una s'encén una bombeta, i és que algú deu haver fet clic a un interruptor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada