Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dilluns, 22 de juliol del 2013

MÉS PETITS TEMES

ELS VIDRES DE LA FINESTRA

Un matrimoni se'n va anar a viure en un barri molt tranquil. El primer dia que passaven a casa, mentre prenien el cafè, la dona mirant per la finestra va veure a la veïna que estenia llençols i comentà al seu marit: quin llençols més bruts que està estenent. El marit la guaità amb silenci.

Pocs dies després, de bell nou la dona repetia el mateix discurs. Passat un temps la dona se sorprengué en veure que els llençols eren nets i blancs.

El marit amb tota la calma li diu: Ahir em vaig aixecar d'hora i vaig netejar els vidres de la finestra. No eren els llençols, sinó els vidres.

Quantes vegades abans de parlar...

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

RECONÈIXER ELS NOSTRES DEFECTES

Un home que tenia un greu problema de miopia, va oblidar les ulleres a casa a l'hora d'anar a visitar un museu. Ell que es considerava un expert en avaluà diferents obres d'art, amb aires de superioritat es posà a criticar un quadre.

El marc és totalment inadequat, l'home va vestit d'una manera molt ordinària, vulgar, és una falta de respecte... seguia parlant fins que la seva esposa arribà a ell i apartant-lo discretament li digué en veu baixa: Estimat, estàs mirant un mirall, aquest ets tu.

Quantes vegades ens costa reconèixer els nostres propis defectes? Ens hem de mirar més sovint al mirall i procurar corregir el que calgui, deixar de banda l'orgull i amb més humiliat podrem veure els nostres defectes.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

divendres, 19 de juliol del 2013

RECULL DE PENSAMENTS  (9)

  • Quan dono menjar als pobres em diuen sant, però qua pregunto per què hi ha pobres em diuen comunista.
  • L'amor és un JO, que necessita un TU, per formar un NOSALTRES.
  • Solidaritat és sentir com a cosa pròpia el sofriment del germà.
  • No imitem als altres, siguem nosaltres mateixos, perquè l'enveja és ignorància i voler imitar-los és un suïcidi.
  • Els plaers són com els aliments, de vegades els més simples són els que menys cansen.
  • Tant de bo si ens sentim ofesos, aprenguem a perdonar, si som culpables, aprenguem a disculpar-nos i si ens equivoquem aprenguem a rectificar.
  • Pensem massa en el nostre patiment personal, que estem tancats al patiment de la humanitat.
  • Un bon professional amb una bona dosis d'humanitat és la combinació perfecte per aconseguir la pròpia felicitat i la dels altres.
  • Parem massa atenció en els defectes dels altres, que morim sense haver tingut temps de conèixer els nostres.
  • El despatx de Vicens Ferrer a l'Índia sembla l'avantsala del paradís, on els àngels missatgers arxiven fitxes i preparen el correu dels socis.
  • La vida comença amb un somriure, segueix amb un petó i acaba amb una llàgrima. Quan vas néixer estaves plorant i tothom al teu entorn estava rient. Viu la vida de tal manera que quan moris sigues tu el que riu mentre els altres ploren.

dimecres, 17 de juliol del 2013

LAMPEDUSA  Illa de Sicília  -  La primera visita del papa Francesc.

L'alcaldesa va escriure al papa explicant la gran tragèdia que viu aquesta illa, els milers d'immigrants africans que arriben a ells en busca d'una vida millor. Són poc més de 100 quilòmetres que els separa de l'Àfrica i un lloc on fa anys s'ha convertit en el seu destí, molts arriben, però més de 25 mil hi ha deixat la vida en el trajecte. Ella demana "com  de gran ha de ser el nostre cementiri"?.
 
El Papa ha donat preferència a aquesta visita abans de moltes d'altres. Ha arribat al Vaticà amb ganes de feina, demana als capellans més coherència, pensa que massa sovint l'església viu una mica als núvols, i que ha de buscar que passa a les perifèries del món.
 
Va estar una visita molt ben preparada, com altar una pàtera i troços de barcasses que van arribar a l'illa aquelles nits terribles del juliol del 2011, just al costat del cementiri de cadàvers, que aviat n'hi haurà més que habitants tenen allà.
 
No va voler cap mena de luxe, tampoc masses agents de seguretat, tothom si va poder apropar i el seu sermó va ser dinamita pura. Va començar dient: "Vivim la globalització de la indiferència". "Estem anestesiats davant el sofriment dels altres". La cultura del benestar ens ha convertit en insensibles, vivim com en una bombolla de sabó. Ningú se sent responsable del que passa a la resta del món.
 
Qui de nosaltres alguna vegada a plorat la mort d'alguns d'aquests nostres germans, per les mares que arriben "o no" amb els seus fills en braços, dels homes que se juguen la vida per mantenir la seva família?. Ens hem acostumat a sentir de pàteres que arriben i d'altres que no tenen aquesta sort, hem parat a pensar alguna vegada el perquè de tot això?