Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dimarts, 25 d’agost del 2015

REFLEXIONS PER UN DIA TRANQUIL

  • En algun lloc de la biblioteca de ben segur hi ha una pàgina que ha estat escrita per tu, no deixis de llegir, un dia la trobaràs.
  • Al lector tot d'una se li van omplir els ulls de llàgrimes i una veu carinyosa li va dir: Perquè plores?, no saps que tot el que diu aquest llibre és inventat, són mentides. Ell va respondre: -ja ho sé-, però el que jo sento és de veritat.
  • Un llibre no són només paraules i dibuixos en un paper, sinó tot el que podem imaginar mentre llegim.
  • Un periodista pregunta a una parella: "Com s'ho han fet per viure 65 anys junts?". Ella respon: "Vam néixer en temps que les coses que s'espatllaven, s'arreglaven, no com ara que es llencen a les escombraries.
  • Quan tenia 5 anys la meva mare em va dir que la felicitat era la clau de la vida. Quan vaig anar a l'escola un dia em van preguntar: que vols ser de gran?. Jo els vaig respondre "FELIÇ". Van dir que no havia entès la pregunta, vaig respondre, el que passa és que vostès no han entès la vida.
  • No t'esforcis en voler que tothom et conegui, sinó en voler SER algú que la gent pensi que val la pena  de conèixer.
  • Un dret NO és quelcom que algú t'hagi de donar. Un dret és allò que mai ningú et pot prendre.
  • De petits ens van ensenyar que els diners es guardaven en una guardiola que sovint era un PORC. Ara els portem al Banc, més o menys hi ha alguna semblança.
  • UNA NACIÓ DE XAIS, ENGENDRA GOVERNS DE LLOPS.

dimarts, 18 d’agost del 2015

L'ESTIU DELS NOSTRES NÉTS

Són molts dies de vacances, moltes hores per emplenar, què fan en aquest llarg temps de descans d'escola i que els allunyi un xic de la TV, maquinetes, tablets, ordinadors...

En general els que poden van a esplais, de la mà de joves monitors (avui tots amb titulacions, no com abans), sigui en escoles, centres esportius, colònies, campaments...
 
Descobreixen jocs, nous amics, consells educatius... Personalment crec que és molt important desconnectar de tants aparells i retornar unes hores diàries a jocs infantils.
 
Fa uns dies aquí en aquest bloc, recordava les cançons dels focs de camp comparant-les amb les fogueres de St. Joan, avui en recordaré algunes del temps de la meva joventut com a monitora que vaig ser, fos en excursions o campaments. Les canten avui??? fem memòria, a veure si les recordeu:
 
  • De bon matí, quan els estels es ponen hem de sortir per guanyar el pic gegant...
  • La muntanya venerada, a mi em té robat el cor, de nit parlo amb l'estelada i de dia...
  • Minyonet el cap ben dret, el cos ferm i lleugeret...
  • Salut, sublims muntanyes, vosaltres que el cel toqueu. El sol us coloreja...
  • L'estel és el meu company, quan la nit és ben serena...
Si busqueu per Internet "Cançons a flor de llavi" passareu una bona estona i recordareu aquells anys.
 
HAN PASSAT DE LA HISTÒRIA, O BÉ ENCARA ESTAN VIVES? 

diumenge, 16 d’agost del 2015

QUE RÀPID PASSEN ELS ANYS

Qui em segueix ja sap que ahir va ser el meu sant, el que no sap, és que avui faig anys, així d'un sol cop ho celebro tot.

Sembla que va ser ahir, una nena, una adolescent, una mare i també una iaia. En són una bona colla "71", abans la gent ja era molt gran, avui tot i les xacres, ens queda molt camí per fer, sempre que el secretari de dalt no tregui la nostra fitxa i ens cridi.
 
Si que és cert que cada 16 d'agost penso; repetiré  l'any vinent?. Però sóc molt realista, cada matí dono gràcies pel regal d'un nou dia i no vull pensar que passarà demà, procuro aprofitar cada moment i gaudir de les petites coses que omplen una jornada i que en són moltes.
 
Hi ha qui espera una gran felicitat, mentre deixem passar els petits detalls en que anem brodant  el gaudir del nostra dia a dia.
 
Ara acabo de veure el tele notícies, guerres, ferits, morts, petites embarcacions repletes de immigrants (milers aquest any) que es juguen la vida i molts d'ells la deixen al mar, llavors... en el meu cas, no és per donar gràcies?
 
Si Déu mira els tele notícies s'ha de deprimir, com som els humans, ens va donar llibertat i ja veieu molts per a què la fan servir.
 
AIXÍ DONCS UN ANY MÉS,  I SI DÉU VOL QUE EN PUGUIN SER UNS QUANTS MÉS.