Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 16 d’agost de 2015

QUE RÀPID PASSEN ELS ANYS

Qui em segueix ja sap que ahir va ser el meu sant, el que no sap, és que avui faig anys, així d'un sol cop ho celebro tot.

Sembla que va ser ahir, una nena, una adolescent, una mare i també una iaia. En són una bona colla "71", abans la gent ja era molt gran, avui tot i les xacres, ens queda molt camí per fer, sempre que el secretari de dalt no tregui la nostra fitxa i ens cridi.
 
Si que és cert que cada 16 d'agost penso; repetiré  l'any vinent?. Però sóc molt realista, cada matí dono gràcies pel regal d'un nou dia i no vull pensar que passarà demà, procuro aprofitar cada moment i gaudir de les petites coses que omplen una jornada i que en són moltes.
 
Hi ha qui espera una gran felicitat, mentre deixem passar els petits detalls en que anem brodant  el gaudir del nostra dia a dia.
 
Ara acabo de veure el tele notícies, guerres, ferits, morts, petites embarcacions repletes de immigrants (milers aquest any) que es juguen la vida i molts d'ells la deixen al mar, llavors... en el meu cas, no és per donar gràcies?
 
Si Déu mira els tele notícies s'ha de deprimir, com som els humans, ens va donar llibertat i ja veieu molts per a què la fan servir.
 
AIXÍ DONCS UN ANY MÉS,  I SI DÉU VOL QUE EN PUGUIN SER UNS QUANTS MÉS. 

Cap comentari:

Publica un comentari