Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

divendres, 30 d’octubre del 2015

L'ÚLTIMA ABRAÇADA

Un taxista rep una trucada per anar a recollir algú.

Surt una iaia amb un carret de rodes amb una maleta i una bossa, li dóna un paperet amb una adreça, però li demana que no hi vagi directament, abans li agradaria fer una volta per la ciutat, ja que serà la darrera vegada que podrà reviure els seus records, ja no té ningú més, el seu marit va morir i a ella no li queda gaire temps de vida.
 
El taxista baixa el taquímetre i decideix fer una volta. La iaia amb llàgrimes als ulls va fent comentaris dels llocs on passen. En aquest parc vaig conèixer el meu marit i ens vam enamorar, en aquest edifici vaig treballar molts anys, i així...
 
Per fi la iaia diu al taxista que ja n'hi ha prou. Arriben davant una residència, truca a la porta i surten dues infermeres amb una cadira de rodes, l'estaven esperant.
 
La iaia obre el moneder i demana al taxista que li deu. El taxista li diu que res, que és un regal i li fa una forta abraçada, potser la darrera.
 
S'acomiaden els dos amb llàgrimes als ulls. El taxista es pegunta: Si en lloc d'haver-me trobat a mi, hagués trobat un taxista malhumorat o poca solta, quin darrer record per aquesta iaia.
 
ES VA SENTIR TRIST I FELIÇ ALHORA.
 
 

divendres, 23 d’octubre del 2015

VIOLÈNCIA VERBAL

Una vegada hi havia un nen que tenia molt mal geni.

El pare li va regalar una caixa de claus i li va dir: Cada vegada que perdis el control, claves un clau en aquesta reixa.

Al cap del dia ja n'havia clavat 37 i així cada dia.

Quan va aprendre a controlar la ràbia, cada dia n'havia de clavar menys, fins un dia que va dir al pare que ja sabia controlar-se.

Llavors el pare li va dir: Ara cada vegada que vegis que et controles en vas traient un.
Feliç el nen, un dia va dir al pare que ja els havia tret tots.

Llavors el pare li diu MOLT BÉ, però mira els forats que has deixat a la reixa, ja mai més serà com abans.

Quan diem les coses amb ràbia deixem a les persones una cicatriu com aquesta.

Pots clavar un ganivet algú i llavors treure'l, però la ferida hi és. Igual són les ferides verbals també molt danyines.

Demostrem als amics, familiars... com els apreciem, amb ells riem, parlem, escoltem i sempre que puguem els obrim el cor i els diem: 

PERDONA SI EN ALGUN MOMENT HE DEIXAT UN FORAT A LA TEVA REIXA.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

INSTANTS DE SERENITAT

  • La vida és com un llibre molt bonic que poc serveix a aquell que no sap llegir.
  • Al final d'una partida, mort el rei i el peó tots van a la mateixa caixa.
  • Si mires el cel i en gaudeixes, acabaràs per tenir ales.
  • La vida és la novia de la mort.
  • La vida és com un riu, ningú pot banyar-se dues vegades en la mateixa aigua.
  • El primer deure d'una persona és, SER TU MATEIX.
  • Quina mort més dolça sentir-se acompanyat amb les oracions dels teus fills.
  • Qui segueix el camí del cor, mai s'equivoca.
  • Aprèn a gaudir de la teva pròpia companyia.
  • És difícil contemplar una posta de sol sense somniar.
  • El teu ego poden ser unes paraules d'adulació, són però una ombra que no et fan
  • més gran.
  • La vida no és la festa que havíem imaginat, però ja que hi som "ballem".

divendres, 16 d’octubre del 2015

LA CADIRA PER L'AMIC

La filla va anar a veure el capella del poble i li va demanar que anés a veure el seu pare que estava molt malalt.

Així ho va fer aquest bon home. Al arribar a l'habitació va veure al costat del llit una cadira, va pensar que era per a ell quan l'anés a visitar.
 
El malalt li va dir: Jo no he sabut mai de pregar, vaig a l'església i ho respecto tot, però no sé resar. Un dia un amic em va dir: Tant se val l'oració, el que tu has de fer és parlar amb Déu com un amic.  
 
Així que vaig decidir posar una cadira buida al meu costat i pensar que allà hi seia el meu amic. Si ho deia a la meva filla pensaria que estic boig i em tancarien. Com ho veu vostè?
 
El capellà va dir: endavant, segueixi així, és una bona manera de pregar, pot estar segur que Déu està sempre al nostre costat.
 
Uns dies després la filla va anar a veure el capellà i li va dir que el seu pare havia mort.
 
El capellà va dir: ha mort en pau el seu pare veritat? .  La noia va respondre SI, el que no acabo d'entendre és que abans de morir es deuria aixecar i va apoïar el cap sobre la cadira i així va morir.
 
NO FAN FALTA COMENTARIS