RESUM FINAL DELS NENS DEL MÓN PER REFLEXIONAR-HI ELS ADULTS

Amb aquestes històries molt INDIVIDUALS, hem conegut algunes de les INJUSTÍCIES que pateixen milions de nens i nenes. Molts d'ells no saben què és jugar, anar a escola, en una paraula: descobrir la bellesa de la vida amb ulls d'infant.

Gairebé totes aquestes injustícies les podríem qualificar d'ESCLAVITUD: "la circumcisió femenina", "els casaments i prostitució infantil", "els nens soldat"... Hi podríem afeixi els maltractaments, els treballs en condicions perilloses, com "fabricant petards, llumins, totxanes per a la construcció" i "quants nens i nenes han de viure en abocadors d'escombraries recollint deixalles per llavors vendre".

Tot això amb l'agravant de la desnutrició i la FAM, el que fa que només sobre visquin. En el nostre mal anomenat "primer món" van sobrats de pes, el que llavors porta a l'anorèxia...

Alguns dels nostres infants i joves també són esclaus, però esclaus de les noves tecnologies, del consumisme, de l'alcohol, les drogues, el tabac...

Rendim massa culte al desmesurat benestar i al diner "el vedell d'or" i ens oblidem que la terra, aquesta bola rodona hi som tots representats, entre totes les races, cultures i racons som com un supermercat d'idees, formes, costums i que tots hauríem de tenir el bàsic per viure. La nostra "mare terra" produeix per a tots, som els humans que no ho repartim bé.

LA SOLIDARITAT hauria de ser l'eix de les nostres vides per dos costats: una amb ajudes als més desvalguts i l'altre controlant el nostre dia a dia en les nostres esclavituds abans dites.

POSO FI A LES PETITES HISTÒRIES DE NENS I NENES DEL MÓN

Ha estat una mostra, en podríem explicar moltes més i sobretot poder-les llegir al complet, jo només n'he fet una pinzellada.

Dels anunciats en la presentació m'ha faltat parlar de la LATIFA "El rostre robat", amagada sota un xadri.  És un tema complicat i del que hi ha sempre molta polèmica, ja podeu veure aquests dies el debat a les platges i els banyadors i tot el relacionat amb la vestimenta de les dones segons les seves cultures.

No vull entrar-hi, m'arriben sovint powers d'aquests temes i sempre els esborro, o bé la gent ho haurien d'enviar amb adreça oculta. Fa un temps en vaig passar un i vaig rebre un correu (que no sé qui li va enviar sense esborrar el meu) i m'ho van dir tot, racista, xenòfoba, quan no és el meu cas, jo procuro acceptar que tothom vagi com vol, amb el degut respecte i sempre que no sigui per imposició.

El que no m'agrada és que gent de casa, on la vestimenta té molt a desitjar, ensenyant pits, tangues que per darrera ensenyen gairebé el cul, mini xors... puguin criticar als altres. És que nosaltres som els perfectes? llavors... que cada un actuí segons la seva consciència.

ESPERO QUE US HAGI AGRADAT CONÈIXER AQUESTES PETITES HISTÒRIES.

CARLOTA   12 anys  Catalana  pre adolescent  

Carlota és un nom més de com poden ser molts nens i nenes Catalans, Espanyols, Europeus... d'un país on no saben que és passar gana, treballar... on ho han tingut tot i més del que un nen o nena de les històries abans escrites no han pogut tenir mai.

Aquests anys que en diem del Benestar han perjudicat molt als nostres infants, no han après a valorar el més petit detall, sempre volen més i més, tot i així els costa estar contents. Les famílies no els hem ensenyat a viure el nivell social que els ha tocat i tots pensen que són de casa bona.

Hem pujat fills i néts de cotó fluix, massa protegits i a la primera entrebancada els costa superar qualsevol problema, els adults en som els culpables, posaré un exemple REAL que em van explicar i que vaig criticar a la persona que ho va viure per ser incapaç de no fer res, ni a la nena personalment, ni a la família que coneixia bé i sabia que passaven per uns moments difícils amb la feina i l'economia.

Dues nenes entre 12 i 14 anys assegudes en un banc. Una d'elles enfadada perquè el seu mòbil no feia el que ella volia. Consell de l'amiga i que la nena va complir al peu de la lletra:

Saps que has de fer?  Veus aquell bassal d'aigua, dius que t'ha caigut dins i s'ha espatllat, així te'n compraran un altre de millor.

No en sé el final, però... posaria les mans al foc que ho va aconsseguir i així anem.

EN MAHFUD  "EL FILL DEL DESERT" ESTAVA EN UN CAMP DE REFUGIATS D'ALGÈRIA

Un dia des de Catalunya van seleccionar nens i nenes d'aquest lloc per venir a passar unes vacances i a ell li va tocar. La seva mare li volia ensenyar costums europees i li deia: allà no mengen amb les mans, sinó amb una cullera i forquilla i bla bla bla...

Els seus germans se'n reien de molts dels consells, hauria de portar pijama, calçotets, per anar de ventre s'hauria d'ajugar amb un paper, quan allà ho feien amb sorra o alguna pedra. Allà era el seu món, el que havia viscut sempre, hi viuen moltes famílies des de fa més de 20 anys, uns 170.000 refugiats.

Als seus 12 anys sols coneixia una esplanada de sorra, vent i pedres "El desert", no sabia que hi havia mars, rius, peixos, neu, ignorava que la terra és rodona, sabia llegir i escriure com d'un 3er de primària, algunes sumes, restes, poca cosa més.

Al arribar a Barcelona li va semblar una ciutat de somni. Li va tocar una família molt maca. Sabien que el nen estava delicat de salut, només pesava 29 quilos i tenia la panxa molt inflada, la família volia que s'engreixés, li preparaven bons menjars, però al nen li feia mal la panxa, després de visites al metge van saber que era celíac.

Seria molt bonic explicar-vos tota la història, no és cap llibre, és un cas real explicat amb molts detalls, només en comentarem alguns: al jardí tenien un petit estanc amb peixos, ell els únics que havia vist eren dibuixats en llaunes de sardines que rebien al camp de refugiats, no es creia el que veia: flors, caragols...

Van convèncer als pares que si volien que és curés s'havia de quedar a Barcelona i així ho van fer, els pares molt agraïts, ara fa a l'inrevés, va a passar les vacances al camp de refugiats. 

Ja té més de 20 anys i viu al barri d'Horta, parla català i també la seva llengua que no vol perdre, fa poc li van fer un reportatge a TV3 en el programa "Tot un món", està estudiant antropologia a la Universitat, col·labora com a voluntari en un centre social i tres dels seus germans també celíacs han vingut a Barcelona amb altres famílies acollidores, un viu amb ell.    

BONICA HISTÒRIA AMB FINAL FELIÇ 

SIANUA  AL CONGO TREBALLANT EN UNES MINES DE COLTAN

El Congo Àfrica és un dels llocs del món amb més riquesa en el seu subsòl i un dels més pobres del món, degut a l'explotació que en fem els països desenvolupats. Tenen el 80% de les reserves de coltan del món i en les seves entranyes hi ha or, diamants, cobalt, coure...

En aquests moments "El Coltan" és el petroli del segle XXI imprescindible per les bateries en la fabricació de telèfons mòbils, maquinetes de joc, ordinadors... China és el seu primer importador, però a quins preus?...

Aquest mineral es troba a una profunditat sota terra que han de fer petits forats que qui va millor per endinsar-se són els nens petits i cobren una misèria, per exemple: (El Sianua 9 anys). Fan uns túnels i arrossegant-se a pic i pala van escarbant i traient el mineral, què passa?, doncs que diariament moren molts nens, queden colgats sota la terra.  

Tot això ha estat i és el centre dels conflictes que des de fa molts anys s'han convertit en la guerra més mortífera des de la segona guerra mundial. També tenen el "Tantal" igualment necessàri per les noves tecnològies, mou milions de dòlars mentre milions de persones moren de Fam i milers de nens morts.

El 2010 es va exigir a més 6000 mil companyies dels Estats Units que prenguessin mesures en comprar minerals tacats de sang congolesa. No s'ha fet gairebé res.

ASHA MIRÓ  "LA FILLA DEL GANGES"  HISTÒRIA D'UNA ADOPCIÓ

L'Asha va arribar a Barcelona procedent d'un orfenat de l'Índia quan tenia 6-7 anys el mes d'octubre de 1974. En aquesta ciutat l'esperaven uns pares disposats a donar-li tot el que se li pot donar a un fill a més d'una germana nascuda com ella a l'Índia, només tenia uns mesos de vida, així que ella sempre ha estat la germana gran.

Però ni tot l'afecte d'uns pares, ni el pas del temps podien esborrar moltes preguntes que l'Asha es feia des de petita. Així que el 1995 va voler tornar a la terra que la va veure néixer per conèixer-la amb ulls de persona adulta, per recórrer els rastres del seu passat i comprovar si els records que conservava es corresponien amb la realitat i sobretot per saber qui eren els seus pares biològics i perquè la van dur a un orfenat de ben petita.

Va visitar les aigües del Ganges, l'orfenat de Nàsik on va passar els primers anys de la seva vida i va reconstruir la infància plena de misèria, però també d'estimació, va descobrir moltes coses, el que va trobar supera de lluny tots els seus records. En les pàgines del seu segon llibre "Les dues cares de la lluna" podem conèixer la seva família biològica.

A Barcelona va estudiar magisteri i música, ha treballat com a mestra, presentadora de TV, radio, va col·laborar en comunicació en el Fòrum de Barcelona 2004. És autora d'un conte molt bonic "Els quatre viatgers".

Més informació  www.asha-miro.com

MALALA només tenia 10 anys quan els talibans van assumir el control de la seva província. Deien que la música era un pecat, que les dones no podien anar al mercat i nenes no podien anar a l'escola.

Malala, va créixer en una pacífica regió del Pakistan que, de sobte va patir la xacra del terrorisme. Va aprendre a defensar les seves conviccions i va lluitar pel seu dret a l'ensenyament. El 9 d'octubre del 2012 gairebé va perdre la vida per aquesta causa, li van disparar a boca de canó quan tornava a casa amb l'autobús de l'escola. Ningú s'esperava que sobre visqués. 

Ara és un símbol internacional de protesta pacífica i la persona més jove nominada al Premi Novel de la Pau. Explica en el seu llibre  (Ed. Alianza) que des de petita sabia que volia canviar el món i ho va aconseguir.

La seva colpidora història ens fa obrir els ulls a un món diferent i ens fa creure en l'esperança,  la posibilitat que fins i tot una persona jove pot inspirar la voluntat de transformar la seva comunitat i anar més enllà.

Paraules de la Malala: No estava trista, ni espantada, només vaig pensar: El meu aspecte no té importància, estic viva i he de donar gràcies.
Em van deixar una capsa de mocadors de paper per si em posava a plorar. Potser la Malala d'abans si que hauria plorat, però quan has estat a punt de perdre la vida, una cara estranya al mirall només ve a demostrar que encara ets al món dels vius.

WARIS DIRIE  Dos llibres:  "La flor del desierto" (Circulo de lectores)  

"Amanecer en el desierto" (Ed. Maeva)   Entre el dos s'ha fet una pel·lícula.

Tot el que diuen els seus llibre és cert, són els seus records. Us els recomano.

Criada en el desert somalí, en una societat on les dones han d'aprendre a lluitar per sobreviure. Una infància feliç en plena naturalesa, en una família de pastors, va passar fam i set però gaudint d'una mare que estima i admira. Però... va arribar el dia quan tenia 5 anys que una vella gitana, que sempre ha recordat com una assassina va introduir una navalla trencada entre les seves cames i li va tallar el sexe.

És la història d'una jove valenta que es va atrevir a enfrontar-se amb les tradicions del seu poble, va passar un terrible trauma, però seria la darrera vegada que compliria en el què fos, per això el dia que el seu pare la volia obligar a casar-se amb un vell, no va dubtar en abandonar la família i marxar del desert, fins arribar a Mogadiscio i més tard a Londres.

Després d'una llarga història (que s'ha de poder llegir) i a partir d'aquest moment, sense poder comptar amb ningú, en un món desconegut amb només la seva força de voluntat va aprendre a sobreviure, primer servint en alguna casa, fins que un dia una persona va descobrir el seu rostre  i arriba a convertir-se en una jove model, guapíssima, també en el rostre dels productes de bellesa REVLON.

Però més tard el 2008 abandona aquesta vida i crea un fundació "Desert Dawn, destinada a ajudar a les nenes de Somàlia i eradicar la pràctica de la mutilació genital femenina.

És una més de les històries reals que tots hauríem de conèixer.

STEVENS, va ser nen soldat a Sierra Leone Àfrica

Fins els 10 anys vivia amb la seva família a Kamabuí. Un dia els soldats van arribar al poble i van matar davant seu a tota la seva família a cops de matxet, només es va salvar ell i el seu germà Norman, van córrer i córrer a amagar-se dins la selva. Morts de caminar, no tenien menjar estaven esgotats, fins que van ser trobats per uns soldats del Front Revolucionari, els van donar una mica de menjar i un fusell "un kalasnikov" i els van obligar a anar amb ells, no podien fer res més si volien seguir vivint.

La seva història és cruel fins els 14 anys, va haver de fer coses horroroses,  sempre  amb molta por procurava protegir al seu germà, era tant petit això no els havien ensenyat els pares. Seria molt fort explicar-vos tot el que van haver de fer.

Allà arribava molt d'armament des de Rússia, avions que meitat era ajuda i l'altre meitat armes, aquests avions de retorn al seu país carreguen peix del llac Victòria, "Perca del Nilo" és el nom d'aquest peix un aliment que ha empobrit a tots els pescadors de les voreres del llac i ells el van repartint per tot Europa, també a Barcelona i a casa nostra.

Un dia, un missioner espanyol que es diu Chema "Xaverià" els va rescatar i portar en un centre de rehabilitació, allà va ser casa seva durant un temps. Els ha costat molt tenen molts traumes, han patit molt, ell somniava en ser jugador de futbol, va arribar a la selecció de Sierra Leone el seu país. prefereix lluitar amb una pilota als peus que amb el seu fusell.

Han hagut de començar una nova vida, fer coses que mai havien fet com: rentar-se, estudiar i el millor jugar a futbol, però abans oblidar tot el que han passat, només quan corre cap a la porteria de l'altre equip i veu que la pilota entra i sent un crit de GOOOOOOOOOOL, llavors si que creu que algun dia serà feliç.  

NOYUD ALÍ  Tinc 10 anys, o això crec, molts infants no tenim documents, no som registrats al néixer,  estic divorciada  Ed. Cercle de Lectors

Petit resum del seu llibre: Va néixer al Yemen, un país on més de la meitat de les nenes es veuen obligades a casar-se i abandonar els estudis abans de l'adolescència. La Noyud va ser una d'elles, però després de molts problemes va aconseguir el divorci.

El seu pare la va obligar a casar-se amb un home 30 anys més gran que ella , la pagava, abusava d'ella sexualment. Un dia va sortir a comprar el pa, va agafar un autobús i es va anar a refugiar en un tribunal  fins que una jutja la voler escoltar.

Va estudiar per convertir-se en advocada i poder ajudar altres nenes que pateixen el que a ella li va passar. Amb la col·laboració d'una periodista han fet aquest llibre a fi de prohibir els matrimonis infantils. El 10 de novembre del 2008 va rebre el premi a la dona de l'any.

Per occident el Yemen és un país ric en petroli i jaciments arqueològics, es troba al sud de la península aràbiga entre el mar roig i oceà índic amb una història mil·lenària, on les dones amaguen la seva bellesa sota espesos vels negres i on les nenes corren pels carrers demanant almoines tot i ser un bonic país amb carrers perfumats amb flaires d'encens i ...

La Noyud no estava disposada a resignar-se i avui és una heroïna. 

L'AMIN avui és un noi d'uns 30 anys, vaig estar a la presentació del seu llibre aquí a Vic i en fa en molts altres llocs, aquí va venir gràcies a uns amics. Amb els diners del llibre vol obrir una cafeteria biblioteca a Bombai.

Amin 5 anys i la seva germana de 3, cansats de la gran pobresa, els maltractaments del seu pare i veure el patiment de la seva mare, van decidir marxar de casa per convertir-se en NENS DEL CARRER.

Van passar tres anys corrent per les estacions de tren de Bombai, van fer de tot: robar, pidolar, vendre diaris, a ell fins i tot el van violar, fins que un dia la germana "Seraphine" i el padre "Palacio" que corrien pels carrers buscant nens per portar-los a un centre d'acollida van tenir la sort de trobar-los a ells.

Ho explica en el seu llibre (no és una gran obra literària), però si que t'enganxa la seva senzillesa i les seves vivències, és molt entenedor et sembla escoltar-lo quan parla. Avui una preciositat de jove tot i el que va passar.(el llibre no es troba en llibreries).

La cafeteria es dirà "BOMBAI TO BARCELONA". Va voltant pel món explicant la seva història (amb traductors), només parla Indi i el poc que ha après d'anglés, té pocs estudis però els suficients per haver-se obert un lloc a la societat.

Al estar al centre d'acollida va conèixer un senyor molt ric que se'l va emportar a casa seva per fer-li d'ajudant, li va fer treure el carnet de conduir i l'acompanyava a per tot, va fer que la seva germana estudiés, avui és infermera i ell ha obert una empresa de taxis a Bombai.

Una història molt trista, alhora bonica i amb un final feliç. 

NENS DEL MÓN  -  IQBAR  7 anys  treballant en uns tallers de catifes

L'escriptor Jordi Sierra Fabra autor de llibre "MUSICA DEL VIENTO" de Circulo de Lectores, ha publicat una història real de l'Iqbar amb alguns arranjaments.

Una família de retorn d'un viatge a l'Índia on va comprar una catifa observa en un dels acabats que surt mig amagat un paperot, l'estiren i es pot llegir "SOS" algú que demanava auxili. Busquen adreces i telèfons d'altres persones que van fer el viatge amb ells per esbrinar si algú més havia trobat quelcom,  d'entre molts, un altre també el va trobar.

L'Albert un periodista de bon cor, decideix anar a l'Índia a fi d'esbrinar què és el que passava i trobar qui treballava en aquella botiga. Allà va descobrir la terrible realitat de l'explotació laboral que cada dia pateixen milions d'infants en moltes parts del món.

Visita aquella botiga fent veure que voldria una comanda gran, però li agradaria veure els tallers on les fan. Allà descobreix un grup de nens i nenes d'entre 7 i 10 anys. Així comença un seguit d'investigacions, de nit rodeja l'edifici i per una finestra veu els nens dormint (perquè en el treball hi passen les 24 hores del dia, també dormen al terra prop de les màquines,  poc alimentats, mal pagats i moltes hores de treball).

Amb signes els diu que els vol rescatar. L'Iqbar (nen molt eixerit)  ja no hi és, els amos van descobrir que buscava la manera de denuncia-los. Va morir a fuetades en mans dels seus jefes.

Va buscar la manera de treure'ls d'aquell lloc i portar-los a un orfenat, unes famílies de Barcelona els van apadrinar durant uns anys.

Històries com aquesta en trobaríem un munt dins els que en diem EXPLOTACIÓ INFANTIL.

SEGUIREM AMB MÉS HISTÒRIETES

NENS I NENES DEL MÓN

Si heu llegit el tema anterior de "Vendidas al mejor postor" i en l'apartat "Injustícies"  si us interessa podreu anar seguint amb diferents temes relacionats amb el món de l'infància i en les seves vides que no són com les dels nostres menuts. Si teniu néts seria bo els expliqueu aquestes vivències i que puguin valorar el lloc on han nascut.

PROPERS TEMES, VIVÈNCIES REALS:

La Waris "Somàlia" va patir l'ablació  10 anys
L'Steevans obligat a ser nen soldat 14 anys
La Nayud obligada a casar-se  10 anys
L'Iqbar treballant en el món de les catifes  7 anys
L'Amin entre el 5 i 8 anys vivint als carrers
En Sianua treballant per extreure "El Coltan" al Congo 9 anys
L'ASHA MIRÓ arribada a Barcelona Història d'una adopció  7 anys
La Latifa a Kabul 16 anys amagada sota un Xadri.
La Malala història recent Premi Novel de la Pau  10 anys
En Maphud "El fill del desert" adoptat a Barcelona 12 anys.

TOTS ELLS a més d'aquests problemes, amb l'agravant de la pobresa.
AVUI JA TENEN UNA COLLA D'ANYS MÉS i les seves vides millorades.

Són històries que he llegit al llarg d'un temps i que m'agradaria compartir, sobretot valorar la nostra vida:  patim molt per la crisi, la política, la manca de valors, hem passat gana? hem patit alguna d'aquestes injustícies?... Siguem agraïts.

VENDIDAS AL MEJOR POSTOR

El passat 30 de juliol va ser el dia declarat "Contra la trata", per la violació dels Drets Humans que pateixen 21 milions de persones al món. D'aquests 7 milions són menors d'edat, 2 de cada 3 són nenes. Al Nepal cada any 10.000 nenes corren perill de caure en mans de les reds, enganyant als pares amb ofertes de llocs de treball.

Una petita història real d'una nena Phalsani Tamany 11 anys venuda. La van portar a un bordell de l'Índia on cada dia havia d'atendre a 3 homes, si no la maltractaven. Va tenir sort, després de 6 mesos una casa d'acollida "D'ajuda en Acció" la va rescatar i poc a poc ha recuperat la seva vida, avui té 18 anys, però amb moltes seqüeles.

Us recomano llegir "VENUDA" de Patricia McCormick Ed. Cruilla. La Lakshmi és una nena  de 13 anys que vivia en una barraca a la falda de la muntanya del Nepal. Un dia el pare li diu que ja és prou gran per anar a treballar de serventa a la ciutat i a canvi d'una quantitat de diners la confia a una dona. després d'un llarg viatge arriba a un lloc on hi ha moltes nenes com ella. 

La seva feina no consisteix en netejar sinó en prostituir-se. Al principi s'hi nega, però veu que no té cap altre remei que estar amb homes. La seva mestressa li diu: T'hauràs d'emportar homes a la teva habitació i faràs tot el que et demanin, treballaràs fins que hagis pagat el deute. Així comença l'estada a la "Casa de la Felicitat", un bordell de Calcuta. És molt fort tot el que ha de viure una nena, posa la pell de gallina.

TU QUE EM CUIDES        Resum  d'un escrit  que es va trobar després de la mort d'una iaia en una  Residència.

Què veus tu que em cuides?   Quan em mires què penses?  Una mirada perduda, inexistent, que baveja quan menja i no contesta? Sembla que no m'adono de tot el que tu fas i segueixo perdent les sabates, les mitges...

Jo que dòcilment "o no" em deixo fer el que tu vols, el bany, el menjar, només per ocupar els dies grisos, és amb això el que tu penses?, llavors et diré que no sóc jo, ara et diré qui sóc, aquí tranquil·lament asseguda i en silenci.

Vaig ser l'última de deu germans amb un pare i una mare que ens estimàvem. Quan tenia 16 anys amb ales en els peus somniava trobar aviat un xicot, casada recordo les promeses que vaig fer aquell dia.

Anys més tard amb un fill que necessitava tenir una llar. El fill va créixer de pressa, ens unien llaços que perduraran, la noia es va fer gran, el marit al costat vetllant per mi. Nens jugant al meu voltant que m'estimava.

Vingueren dies negres, el marit mort, mirava el futur amb por i tremolant, doncs els fills estan ocupats en criar els seus i penso en els anys i l'amor que he conegut. Ara ja sóc vella i la naturalesa és cruel, es diverteix en fer passar la vellesa per bogeria. El meu cos se'n va, les forces m'abandonen. Hi ha una pedra allà on abans hi vaig tenir el cor.

Però en  aquesta vella pelleringa hi viu la noia. Me'n recordo de les meves alegries i les meves penes, torno a pensar en els anys passats massa curts i de pressa. Accepto aquesta realitat implacable, que res no és etern. 

Llavors obra els ulls tu que em cuides i mira!!! No a la vella esquerpa, mira millor i tu em veuràs.

PETITA HISTÒRIA DE LES OLIMPÍADES

Van néixer a Olímpia Grècia l'any 776 abans de Crist i es van organitzar al llarg de 12 segles

L'any 1875 van començar els treballs per descobrir on s'havien fet, efectivament el senyor P. Coubeertin ho va aconseguir, no sols els llocs on es feien les proves, sinó també grans monuments que han convertit Olímpia en un dels centres arqueològics més importants de Grècia i del món antic.

El 1896 van començar de nou a Atenes-Grècia els jocs de l'era moderna i dels que venim celebrant fins avui. El 1928 trenta anys més tard van començar a Sant Murezzan Suïssa els jocs d'hivern. Tant els uns com els altres sempre s'han fet cada quatre anys, també els antics.

El 1992 vàrem tenir la sort de poder-se celebrar a Barcelona-Catalunya i amb molt d'èxit.

No sé si segueixen encare avui fent aquest jurament olímpic que es va iniciar l'any 776 : Ens presentem als Jocs Olímpics amb lleialtat, desitjant de participar-hi amb esperit noble, per honor dels nostres pobles i la glòria de l'esport.

Quants gestos d'amistat durant aquests dies.  Quant de companyerisme, esperit de servei. Elegància esportiva, noblesa de cor, quants records inolvidables, quant i quant...

Aquests jocs tenien un gran significat religiós, els joves grecs honoraven als seus Déus exhibint la seva força i habilitat a les portes dels temples, per això anaven al temple de Júpiter multitud de gent per veure els seus atletes, ja que era el pare i rei de tots els Déus

Com ha canviat tot avui, on és la lleialtat i l'esperit noble, quants participants han hagut de renunciar a participar degut al dopatge, perquè??? sempre volem més i més en tot.

Vols conèixer els llocs i anys on s'han celebrat els jocs de l'era moderna:

1896   Atenes Grècia             1900  Paris França           1904  Saint Louis Estats Units

1908   Londres  Regne Unit    1912   Estocolm Suècia     1916  Berlín Alemanya no és van fer

1020   Anvers Flandes Bèlgica    1924  Paris França        1928  Amsterdam Holanda

1932  Los Àngeles Califòrnia      1936  Berlín Alemanya     1940 i 1944 Hi havia guerra 

1948  Londres Regne Unit          1952  Helsinki  Finlàndia    1956  Melbourne  Austràlia

1960  Roma  Itàlia      1964  Tokio  Japó    1968  Ciutat de Mèxic     1972  Munic Alemanya

1976  Montreal Canadà      1980  Moscou  Unió Soviètica     1984   Los Angeles Estats Units

1988  Seül Corea del sud       1992  BARCELONA CATALUNYA   1996  Atlanta  Estats Units

2.000  Sidney Austràlia          2004  Atenes Grècia           2008  Pequin Xina   

2012  Londres   Regne Unit    2016   BRASIL                MADRID-ESPANYA no hi ha manera.

QUE PER MOLTS ANYS ELS PUGUEM CELEBRAR.