Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dilluns, 8 d’agost de 2016

TU QUE EM CUIDES        Resum  d'un escrit  que es va trobar després de la mort d'una iaia en una  Residència.


Què veus tu que em cuides?   Quan em mires què penses?  Una mirada perduda, inexistent, que baveja quan menja i no contesta? Sembla que no m'adono de tot el que tu fas i segueixo perdent les sabates, les mitges...

Jo que dòcilment "o no" em deixo fer el que tu vols, el bany, el menjar, només per ocupar els dies grisos, és amb això el que tu penses?, llavors et diré que no sóc jo, ara et diré qui sóc, aquí tranquil·lament asseguda i en silenci.

Vaig ser l'última de deu germans amb un pare i una mare que ens estimàvem. Quan tenia 16 anys amb ales en els peus somniava trobar aviat un xicot, casada recordo les promeses que vaig fer aquell dia.

Anys més tard amb un fill que necessitava tenir una llar. El fill va créixer de pressa, ens unien llaços que perduraran, la noia es va fer gran, el marit al costat vetllant per mi. Nens jugant al meu voltant que m'estimava.

Vingueren dies negres, el marit mort, mirava el futur amb por i tremolant, doncs els fills estan ocupats en criar els seus i penso en els anys i l'amor que he conegut. Ara ja sóc vella i la naturalesa és cruel, es diverteix en fer passar la vellesa per bogeria. El meu cos se'n va, les forces m'abandonen. Hi ha una pedra allà on abans hi vaig tenir el cor.

Però en  aquesta vella pelleringa hi viu la noia. Me'n recordo de les meves alegries i les meves penes, torno a pensar en els anys passats massa curts i de pressa. Accepto aquesta realitat implacable, que res no és etern. 

Llavors obra els ulls tu que em cuides i mira!!! No a la vella esquerpa, mira millor i tu em veuràs.


Cap comentari:

Publica un comentari