Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dimecres, 17 d’agost de 2016

L'AMIN avui és un noi d'uns 30 anys, vaig estar a la presentació del seu llibre aquí a Vic i en fa en molts altres llocs, aquí va venir gràcies a uns amics. Amb els diners del llibre vol obrir una cafeteria biblioteca a Bombai.

Amin 5 anys i la seva germana de 3, cansats de la gran pobresa, els maltractaments del seu pare i veure el patiment de la seva mare, van decidir marxar de casa per convertir-se en NENS DEL CARRER.

Van passar tres anys corrent per les estacions de tren de Bombai, van fer de tot: robar, pidolar, vendre diaris, a ell fins i tot el van violar, fins que un dia la germana "Seraphine" i el padre "Palacio" que corrien pels carrers buscant nens per portar-los a un centre d'acollida van tenir la sort de trobar-los a ells.

Ho explica en el seu llibre (no és una gran obra literària), però si que t'enganxa la seva senzillesa i les seves vivències, és molt entenedor et sembla escoltar-lo quan parla. Avui una preciositat de jove tot i el que va passar.(el llibre no es troba en llibreries).

La cafeteria es dirà "BOMBAI TO BARCELONA". Va voltant pel món explicant la seva història (amb traductors), només parla Indi i el poc que ha après d'anglés, té pocs estudis però els suficients per haver-se obert un lloc a la societat.

Al estar al centre d'acollida va conèixer un senyor molt ric que se'l va emportar a casa seva per fer-li d'ajudant, li va fer treure el carnet de conduir i l'acompanyava a per tot, va fer que la seva germana estudiés, avui és infermera i ell ha obert una empresa de taxis a Bombai.

Una història molt trista, alhora bonica i amb un final feliç. 



Cap comentari:

Publica un comentari