Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dijous, 25 d’agost del 2016

EN MAHFUD  "EL FILL DEL DESERT" ESTAVA EN UN CAMP DE REFUGIATS D'ALGÈRIA


Un dia des de Catalunya van seleccionar nens i nenes d'aquest lloc per venir a passar unes vacances i a ell li va tocar. La seva mare li volia ensenyar costums europees i li deia: allà no mengen amb les mans, sinó amb una cullera i forquilla i bla bla bla...


Els seus germans se'n reien de molts dels consells, hauria de portar pijama, calçotets, per anar de ventre s'hauria d'ajugar amb un paper, quan allà ho feien amb sorra o alguna pedra. Allà era el seu món, el que havia viscut sempre, hi viuen moltes famílies des de fa més de 20 anys, uns 170.000 refugiats.

Als seus 12 anys sols coneixia una esplanada de sorra, vent i pedres "El desert", no sabia que hi havia mars, rius, peixos, neu, ignorava que la terra és rodona, sabia llegir i escriure com d'un 3er de primària, algunes sumes, restes, poca cosa més.


Al arribar a Barcelona li va semblar una ciutat de somni. Li va tocar una família molt maca. Sabien que el nen estava delicat de salut, només pesava 29 quilos i tenia la panxa molt inflada, la família volia que s'engreixés, li preparaven bons menjars, però al nen li feia mal la panxa, després de visites al metge van saber que era celíac.

Seria molt bonic explicar-vos tota la història, no és cap llibre, és un cas real explicat amb molts detalls, només en comentarem alguns: al jardí tenien un petit estanc amb peixos, ell els únics que havia vist eren dibuixats en llaunes de sardines que rebien al camp de refugiats, no es creia el que veia: flors, caragols...

Van convèncer als pares que si volien que és curés s'havia de quedar a Barcelona i així ho van fer, els pares molt agraïts, ara fa a l'inrevés, va a passar les vacances al camp de refugiats. 

Ja té més de 20 anys i viu al barri d'Horta, parla català i també la seva llengua que no vol perdre, fa poc li van fer un reportatge a TV3 en el programa "Tot un món", està estudiant antropologia a la Universitat, col·labora com a voluntari en un centre social i tres dels seus germans també celíacs han vingut a Barcelona amb altres famílies acollidores, un viu amb ell.    

BONICA HISTÒRIA AMB FINAL FELIÇ 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada