L'alcaldesa va escriure al papa explicant la gran tragèdia que viu aquesta illa, els milers d'immigrants africans que arriben a ells en busca d'una vida millor. Són poc més de 100 quilòmetres que els separa de l'Àfrica i un lloc on fa anys s'ha convertit en el seu destí, molts arriben, però més de 25 mil hi ha deixat la vida en el trajecte. Ella demana "com de gran ha de ser el nostre cementiri"?.
El Papa ha donat preferència a aquesta visita abans de moltes d'altres. Ha arribat al Vaticà amb ganes de feina, demana als capellans més coherència, pensa que massa sovint l'església viu una mica als núvols, i que ha de buscar que passa a les perifèries del món.
Va estar una visita molt ben preparada, com altar una pàtera i troços de barcasses que van arribar a l'illa aquelles nits terribles del juliol del 2011, just al costat del cementiri de cadàvers, que aviat n'hi haurà més que habitants tenen allà.
No va voler cap mena de luxe, tampoc masses agents de seguretat, tothom si va poder apropar i el seu sermó va ser dinamita pura. Va començar dient: "Vivim la globalització de la indiferència". "Estem anestesiats davant el sofriment dels altres". La cultura del benestar ens ha convertit en insensibles, vivim com en una bombolla de sabó. Ningú se sent responsable del que passa a la resta del món.
Qui de nosaltres alguna vegada a plorat la mort d'alguns d'aquests nostres germans, per les mares que arriben "o no" amb els seus fills en braços, dels homes que se juguen la vida per mantenir la seva família?. Ens hem acostumat a sentir de pàteres que arriben i d'altres que no tenen aquesta sort, hem parat a pensar alguna vegada el perquè de tot això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada