Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dimecres, 15 de juny de 2016

COMUNIONS - RAMADÀ ???

L'altra dia parlant amb la meva néta em va sorprendre com coneixia el tema del ramadà dels nens de la seva classe. Són dies de comunions i també comença el ramadà.

Els col·legis els és difícil fer religió (de cap mena), dins una mateixa classe hi ha tantes variants, cada infant o jove viu el que sent a casa seva.
 
Jo que li demano: Això us ho ha explicat l'escola o bé els mateixos nenes? Ella respon: NO l'escola NO, ha estat una conversa amb els companys. Jo que li torno a preguntar: I tu els has dit de que vas fer la comunió? Ella respon: NO, a la meva classe només som 2 que l'hem fet. --Vergonya de parlar-ne veritat? Segurament, en general no hi ha arrels fortes.
 
Llavors jo em pregunto: Aquests nens a casa seva viuen aquest temps amb  força (tant de bo fos sense fanatismes), però ho viuen, ho comenten, esperen fer-se grans per ells també poder-ho fer.  

I a les cases que són més o menys practicants de la religió catòlica se'n parla, o bé van fer la comunió i poca cosa més, no hi ha prous arrels, potser sigui un acte social i prou, sense un seguiment, la mainada es va refredant, oblidant, el dia a dia és tant intens que no queda temps per donar gràcies, valorar les petites coses... en una paraula humanitat. 
 
I em segueixo preguntant: I a les cases que els pares diuen que no creuen en RES, de què parlen amb els nens? Segons alguns pares que he parlat, és un tema antiquat, sembla ser que la religió està passada de moda, però si que segurament comenten sobre altres creences, vegem un cas que em vaig trobar jo fa uns anys amb infants de 3er i 4rt de primària, quan encara n'hi havia forces que feien la comunió.

Aquests nens que a casa no creuen en RES es reien i criticaven als que havien fet la comunió, perquè? quin mal fan els que si l'han fet?. La mainada són incapaços d'opinar sense una base familiar, això vol dir que SI que se'n parla  a les cases i amb negatiu.

He conviscut molts anys amb nens i nenes d'aquestes edats i cada vegada més els vaig notant més freds i buits, com arbres sense arrels, només viuen el superficial de la vida, gaudir i més gaudir, els falta A TOTS en general treballar més els SENTIMENTS.

M'estimo els infants i joves, però em sento impotent en no saber què fer per despertar aquells petits CORS que poc a poc corren perill d'adormir-se.

 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari