Ahir no em vaig adormir (cosa estranya), vaig seguir per TV3 fins al final la 46ª cantada d'havaneres de Palafrugell, és una música i lletres que m'agraden. Fa uns anys, en dues ocasions, vaig anar a Calella en aquesta vesprada acompanyada d'unes amigues, és un ambient únic, no és el mateix veure-ho per televisió.
El cotxe aparcat a una distància considerable, les meves cames encara lleugeres no els venia d'uns metres més, les meves companyes igual que jo disposades a passar una bonica vetllada vora el mar, jerseis perquè generalment bufa aquell ventet i sobretot el mocador per cantar la bella Lola, bons records.
Ahir asseguda davant el televisor, unes llàgrimes de nostàlgia, que no m'havia passat mai, em van entelar els ulls, un nus al pit em va recordar que una de les amigues ja no hi és, l'altra amb edat avançada no li escau aquest tragí, l'altre amb problemes de salut i jo que les cames també em comencen a fallar.
Sóc conscient del pas dels anys, com bé diu Mn. Cinto Verdaguer: Sovint els homes oblidem que...La vida és un riu que corre a la mor, lo cel és lo port, on lo just reviu... Però no deixa de ser trist, va ser com una punxada de dolor, de tristor, d'enyorança d'uns temps que no tornaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada