Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 8 de juliol de 2012

NOSTÀLGIA D'UN TEMPS NO MASSA LLUNYÀ

Ahir no em vaig adormir (cosa estranya), vaig seguir per TV3 fins al final la 46ª cantada d'havaneres de Palafrugell, és una música i lletres que m'agraden. Fa uns anys, en dues ocasions, vaig anar a Calella en aquesta vesprada acompanyada d'unes amigues, és un ambient únic, no és el mateix veure-ho per televisió.

El cotxe aparcat a una distància considerable, les meves cames encara lleugeres no els venia d'uns metres més, les meves companyes igual que jo disposades a passar una bonica vetllada vora el mar, jerseis perquè generalment bufa aquell ventet i sobretot el mocador per cantar la bella Lola, bons records.

Ahir asseguda davant el televisor,  unes llàgrimes de nostàlgia, que no m'havia passat mai, em van entelar els ulls, un nus al pit em va recordar que una de les amigues ja no hi és, l'altra amb edat avançada no li escau aquest tragí, l'altre amb problemes de salut i jo que les cames també em comencen a fallar.

Sóc conscient del pas dels anys, com bé diu Mn. Cinto Verdaguer: Sovint els homes oblidem que...La vida és un riu que corre a la mor, lo cel és lo port, on lo just reviu... Però no deixa de ser trist, va ser com una punxada de dolor, de tristor, d'enyorança d'uns temps que no tornaran. 

  

Cap comentari:

Publica un comentari