LES PUES DE L'ERIÇÓ  

Avui m'ha vingut a les mans aquest escrit i m'ha semblat bé posar-lo en el bloc.

En un dels dies més freds de l'hivern, un grup d'eriçons es van refugiar en un cau. Volent aprofitar l'escalfor dels seus cossos, es van apropar tan precipitadament que es van clavar les seves pues afilades.

 

Van separar-se astorats, planyent-se del mal que havien trobat en la seva recerca del bé comú. Però, una vegada separats, s'adonaren que es moririen congelats. Van haver de fer una elecció:  o acceptaven les espines dels seus companys o desapareixien de la terra.

 

Amb saviesa, i també tremolor, van decidir tornar a estar junts, apropant-se prudentment els uns als altres. Així aprengueren a dominar la proximitat justa amb que gaudien d'una escalfor respectuosa, sense perdre la privacitat de cadascú.

 

D'aquesta forma aprengueren a conviure amb les petites ferides que la relació amb un ésser molt proper pot ocasionar, i que el més important és l'escalfor de l'altre. D'aquesta forma pogueren sobreviure.

 

QUINA LLIÇÓ, VAL LA PENA UNA PROFUNDA REFLEXIÓ.