Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 19 de gener de 2014

QUI ERA LA PERSONA QUE AVUI HE FET DOS PETONS?

Fins ara, un gener força eixut, hauran anat bé les pluges d'aquests dies. M'agrada veure ploure, les coloraines dels paraigües, el xip xap de la mainada als bassals. Avui darrera els vidres m'ho he passat bé una bona estona i m'ha vingut a la memòria un tema que tinc en aquest bloc: "EL NUVOLET", etiqueta Generositat, febrer 2012, us convido a llegir-lo.
 
Més tard, quan la pluja ha minvat, he sortit a donar un tomb, m'he trobat amb un xicot, ja un xic crescut,  no m'era desconegut, una mica deficient, de pell negre, m'ha vingut directe a mi, m'ha sobtat, i m'ha dit: No tinguis por, no et penso fer res, ja sé que sóc negre i no faig massa bona pinta, em fas dos petons.
 
Doncs si, els hi he fet, m'ha explicat un munt de problemes i el més normal, m'ha demanat que l'ajudés. Només portava quatre monedes i les hi he donat totes, cosa que no tinc per costum de fer, penso que ja poden anar a Càritas per demanar ajuda, però avui m'ha tocat al cor, m'he sentit contenta, ha valgut la pena sortir després de la pluja, he recordat EL NUVOLET.
 
Ara, més tard, jo que sóc creient, he pensat en una frase que diu: A través de les persones Déu passa pels nostres carrers, però els nostres ulls no estan avesats a reconèixer-lo.
 
Qui era el meu negret? tant se val, m'ha fet sentir bé, costa poc sentir-se feliç.

Cap comentari:

Publica un comentari