Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dijous, 14 de juny de 2012

20 de juny DIA MUNDIAL DELS REFUGIATS

Hem sentit a parlar sovint de camps de refugiats, però imaginem com són? Milers de persones  que conviuen en condicions pèssimes, que han hagut d'abandonar les seves cases, mobles, feines i allà agrupar-se amb persones desconegudes i no uns dies, de vegades anys i anys.

En el programa de TV3  "TOT UN MÓN", vaig conèixer la vida d'en MAFHUD, un noi que avui té 20 anys i viu a Horta Barcelona, està estudiant. Afillat per una família des que tenia 12 anys. Va venir aquí en un acolliment per uns dies de vacances a nens i nenes d'un camp de refugiats d'Algèria. Després d'observar problemes de salut, van descobrir que era "celíac", allà no tenia futur, van convèncer als pares que si volien que es curés s'havia de quedar aquí i així ha estat.

La història seria llarga i és bonica, deixareu que m'allargui un xic més del que és habitual en els meus escrits per explicar-vos algunes anècdotes: El primer de tot l'aviò, només els havia vist passar pel cel, al arribar a Barcelona els seus ulls no podien en tot i les costums no cal parlar-ne, un pijama? uns calçotets? coberts? un llit, un mirall? un vàter, les aixetes, caragols, flors? cotxes, llums, només coneixia de nit la claror de la lluna. La tele era una capsa plena de gent. De tot feia fotos per enviar a la seva família.

Poc a poc ho va anar descobrint tot, al metro, al carrer, saludava a tothom, la paraula Gràcies era una constant en el seu vocabulari, veïns, coneguts, escola... Una piscina? quanta més aigua havia vist era en una galleda i no cal parlar del mar, de peixos només n'havia vist en les llaunes de sardines que podien menjar en el desert allà al camp de refugiats.

Avui és un estudiant i un noi feliç, domina tots els invents del nostre món, sobretot l'ordinador, és un jove més de casa nostra, quin futur li esperava allà?, però sempre serà el "El fill del desert". Recorda sovint el seu avi, un home molt savi, sempre mirava el cel a fi de portar els animals a menjar en llocs que sabia podia ploure, li deien "El fill dels núvols". Serà potser ell un METEORÒLEG?.

Que n'estem de bé tot i els nostres problemes. Així és el món, gent que morirà sense haver descobert  cap comoditat, però potser són més feliços que nosaltres... 

Cap comentari:

Publica un comentari