Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dissabte, 9 d’agost del 2014

QUAN EL COR VESSA, PARLEN ELS ULLS

És una frase que sempre m'ha fet pensar. Tinc una especial mania de mirar els ulls de les persones, fins i tot abans de llegir un llibre, que sempre hi ha la foto de l'autor, em fa pensar en si m'agradarà o no, tot i que també em puc equivocar, però la seva mirada em dóna confiança.
 
Ahir em mirava uns powers que he rebut amb fotos molt impactants, imatges molt crues, la majoria d'elles de persones de l'Índia. Quins ulls la majoria d'ells, quines mirades!!!. No sé si els seus cors vessen, però si que parlen, què em volien dir? em pregunto, en què estaran pensant?. El meu cap que sempre està en plena activitat, ja que per sort són moltes les coses que generalment tinc entre mans, i ells, la majoria inactius, asseguts o ajaguts en un banc, en una porta o al terra... en què estaran pensant? quins deuen de ser els seus pensaments?
 
Quants d'ells d'haver tingut estudis, treball, què estarien fent en el dia d'avui? quantes intel·ligències perdudes, adormides, que possiblement haurien estat grans en alguna cosa. Igual de tantes i tantes persones que ens ensenyen per TV d'aquests països en guerres, en algun moment poden pensar en coses positives? només com serà demà...
 
Cada vegada que em vénen al cap aquestes imatges, m'adono de la sort que tinc, només davant  alguna d'aquestes sacsejades reaccionem i valorem casa nostre, oh potser ni així
algunes persones són agraïdes del que tenen?
 
Mira l'escrit anterior, si el cor et vessa, reparteix-ne les sobres.
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada