Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dijous, 14 de gener de 2016

PETITES LLAVORS

En un autobús un senyor que cada dia feia la mateixa ruta,  solia asseure's al costat d'una iaia, ella sempre amb un somriure i tenia la costum d'anar llençant per la finestra unes coses molt menudes. El senyor molt intrigat, un dia li pregunta:

Què és això que va tirant per la finestra. L'àvia li respon: són llavors de floretes, aquest paisatge és molt sec i m'agradaria veure-hi més vegetació. L'home que li diu; que no veu que els cotxes les trepitgen, el vent se les emporta, difícilment que arribin a bon port.

La iaia li respon: alguna en quedarà. Van passar uns mesos, va ploure,  les petites llavors fan anar arrelant i poc a poc la vorera de la carretera es va anar omplint de flors. L'home feia dies que no veia a l`àvia i va preguntar per ella al conductor, aquest li diu que l'àvia havia mort.  
 
Llavors més que mai l'home va pensar: de què li ha servit tot aquell esforç si no ha tingut temps de veure-ho, però en algun seient de l'autobús va sentir una nena que deia: Mira pare quines flors tant boniques hi ha a la vorera de la carretera.
 
Llavors aquell bon home va pensar... No fan falta paraules per entendre-ho.
 
MESTRES, EDUCADORS, PARES...  tot el que ensenyeu als vostres alumnes, fills, són petites llavors que un dia donaran fruit.

Cap comentari:

Publica un comentari