En un autobús un senyor que cada dia feia la mateixa ruta, solia asseure's al costat d'una iaia, ella sempre amb un somriure i tenia la costum d'anar llençant per la finestra unes coses molt menudes. El senyor molt intrigat, un dia li pregunta:
Què és això que va tirant per la finestra. L'àvia li respon: són llavors de floretes, aquest paisatge és molt sec i m'agradaria veure-hi més vegetació. L'home que li diu; que no veu que els cotxes les trepitgen, el vent se les emporta, difícilment que arribin a bon port.
La iaia li respon: alguna en quedarà. Van passar uns mesos, va ploure, les petites llavors fan anar arrelant i poc a poc la vorera de la carretera es va anar omplint de flors. L'home feia dies que no veia a l`àvia i va preguntar per ella al conductor, aquest li diu que l'àvia havia mort.
Llavors més que mai l'home va pensar: de què li ha servit tot aquell esforç si no ha tingut temps de veure-ho, però en algun seient de l'autobús va sentir una nena que deia: Mira pare quines flors tant boniques hi ha a la vorera de la carretera.
Llavors aquell bon home va pensar... No fan falta paraules per entendre-ho.
MESTRES, EDUCADORS, PARES... tot el que ensenyeu als vostres alumnes, fills, són petites llavors que un dia donaran fruit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada