Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 4 de maig del 2014

PRIMER DIUMENGE DE MAIG  "DIA DE LA MARE"

Una data més del calendari que la nostra societat ha creat en especial pel consum. Cert és que el mes de maig sempre ha estat dedicat a la verge i mare de Déu.  Si serveix per acostar mares i fills benvinguda sigui. Si regalar flors, bombons... va acompanyat de petons, abraçades, paraules dolces, agraïments, llavors, gràcies als seus creadors.
 
No repetiré els tres temes que vaig escriure en aquest bloc el maig del 2013 i que si voleu poder donar-hi una ullada, els trobareu en l'etiqueta "Família" els dies 1 i 9, són prou tendres.
 
Però avui més que parlar-vos de mares i fills en edats joves, com són els anteriors escrits, voldria parlar de mares amb fills en edats que sobrepassen la infantesa, l'adolescència i que ja ens han donat néts. Aquests joves entregats ja a les seves noves famílies, de vegades obliden que també tenen una mare i algunes d'aquestes en edats avançades, fins i tot, les tenen aparcades en alguna residència.
 
Per sort no és el meu cas, però en conec alguns. Jo com a mare-iaia, em poso a la seva pell. A qualsevol edat i més encara al fer-nos grans, ens fan falta encara que siguin petits detalls, petons, abraçades, paraules com "Mare t'estimo" i no un dia com avui, sinó el dia a dia, ja que fins a la mort sempre serà la mare, aquella que ens va portar al món.
 
No seràs per casualitat un o una d'aquests fills veritat? Millor que no, tot i així pensa-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada