Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

divendres, 16 d’octubre del 2015

LA CADIRA PER L'AMIC

La filla va anar a veure el capella del poble i li va demanar que anés a veure el seu pare que estava molt malalt.

Així ho va fer aquest bon home. Al arribar a l'habitació va veure al costat del llit una cadira, va pensar que era per a ell quan l'anés a visitar.
 
El malalt li va dir: Jo no he sabut mai de pregar, vaig a l'església i ho respecto tot, però no sé resar. Un dia un amic em va dir: Tant se val l'oració, el que tu has de fer és parlar amb Déu com un amic.  
 
Així que vaig decidir posar una cadira buida al meu costat i pensar que allà hi seia el meu amic. Si ho deia a la meva filla pensaria que estic boig i em tancarien. Com ho veu vostè?
 
El capellà va dir: endavant, segueixi així, és una bona manera de pregar, pot estar segur que Déu està sempre al nostre costat.
 
Uns dies després la filla va anar a veure el capellà i li va dir que el seu pare havia mort.
 
El capellà va dir: ha mort en pau el seu pare veritat? .  La noia va respondre SI, el que no acabo d'entendre és que abans de morir es deuria aixecar i va apoïar el cap sobre la cadira i així va morir.
 
NO FAN FALTA COMENTARIS

dilluns, 14 de setembre del 2015

RETORN A L'ESCOLA

Avui per a milers de nens i nenes, nois i noies, és el final de vacances i el retorn a l'escola, en aquests moments el seu ofici és el "d'estudiants", formar-se en coneixements i educació per a ser els futurs adults de la nostra societat.
 
En l'etiqueta VARIS d'aquest bloc, amb data 15-9-2013 podeu trobar un tema ben bonic relacionat amb aquest dia i la comparança amb el sembradís d'hivern.
 
També us recomano que cerqueu per Internet a TV3 el programa "SIGNES DEL TEMPS" d'ahir diumenge 13 de setembre a les 10 del matí, és un tema molt interessant d'un Psicòleg - Pedagog de l'escola Claret que parla de l'ensenyament.
 
Fa poc a rebut un premi, ell ha escrit un llibre sobre l'ensenyamenta a Finlàndia, lloc on va treballar i estudiar durant uns anys. En fa una comparança amb España i Catalunya, també del que hi dedica economicament Finlàndia i España i del % del nivell escolar.
 
De com ALLÀ, estudiar per a mestre és un orgull pels pares quan saben que un fill s'hi vol dedicar, és un ofici molt important per a ells, "Formar Persones", de com s'impliquen els mestres i com es fan estimar pels alumnes.
 
Una servidora "jubilada" i que ha treballat gairebé tota la vida entre estudiants, avui és un dia pel record, un dia que penso molt en el futur dels nostres joves, els hereus de la nostra societat. 
 
QUIN OFICI HI HA MÉS BONIC QUE ENSENYAR I EDUCAR PERSONES?

dimarts, 25 d’agost del 2015

REFLEXIONS PER UN DIA TRANQUIL

  • En algun lloc de la biblioteca de ben segur hi ha una pàgina que ha estat escrita per tu, no deixis de llegir, un dia la trobaràs.
  • Al lector tot d'una se li van omplir els ulls de llàgrimes i una veu carinyosa li va dir: Perquè plores?, no saps que tot el que diu aquest llibre és inventat, són mentides. Ell va respondre: -ja ho sé-, però el que jo sento és de veritat.
  • Un llibre no són només paraules i dibuixos en un paper, sinó tot el que podem imaginar mentre llegim.
  • Un periodista pregunta a una parella: "Com s'ho han fet per viure 65 anys junts?". Ella respon: "Vam néixer en temps que les coses que s'espatllaven, s'arreglaven, no com ara que es llencen a les escombraries.
  • Quan tenia 5 anys la meva mare em va dir que la felicitat era la clau de la vida. Quan vaig anar a l'escola un dia em van preguntar: que vols ser de gran?. Jo els vaig respondre "FELIÇ". Van dir que no havia entès la pregunta, vaig respondre, el que passa és que vostès no han entès la vida.
  • No t'esforcis en voler que tothom et conegui, sinó en voler SER algú que la gent pensi que val la pena  de conèixer.
  • Un dret NO és quelcom que algú t'hagi de donar. Un dret és allò que mai ningú et pot prendre.
  • De petits ens van ensenyar que els diners es guardaven en una guardiola que sovint era un PORC. Ara els portem al Banc, més o menys hi ha alguna semblança.
  • UNA NACIÓ DE XAIS, ENGENDRA GOVERNS DE LLOPS.

dimarts, 18 d’agost del 2015

L'ESTIU DELS NOSTRES NÉTS

Són molts dies de vacances, moltes hores per emplenar, què fan en aquest llarg temps de descans d'escola i que els allunyi un xic de la TV, maquinetes, tablets, ordinadors...

En general els que poden van a esplais, de la mà de joves monitors (avui tots amb titulacions, no com abans), sigui en escoles, centres esportius, colònies, campaments...
 
Descobreixen jocs, nous amics, consells educatius... Personalment crec que és molt important desconnectar de tants aparells i retornar unes hores diàries a jocs infantils.
 
Fa uns dies aquí en aquest bloc, recordava les cançons dels focs de camp comparant-les amb les fogueres de St. Joan, avui en recordaré algunes del temps de la meva joventut com a monitora que vaig ser, fos en excursions o campaments. Les canten avui??? fem memòria, a veure si les recordeu:
 
  • De bon matí, quan els estels es ponen hem de sortir per guanyar el pic gegant...
  • La muntanya venerada, a mi em té robat el cor, de nit parlo amb l'estelada i de dia...
  • Minyonet el cap ben dret, el cos ferm i lleugeret...
  • Salut, sublims muntanyes, vosaltres que el cel toqueu. El sol us coloreja...
  • L'estel és el meu company, quan la nit és ben serena...
Si busqueu per Internet "Cançons a flor de llavi" passareu una bona estona i recordareu aquells anys.
 
HAN PASSAT DE LA HISTÒRIA, O BÉ ENCARA ESTAN VIVES? 

diumenge, 16 d’agost del 2015

QUE RÀPID PASSEN ELS ANYS

Qui em segueix ja sap que ahir va ser el meu sant, el que no sap, és que avui faig anys, així d'un sol cop ho celebro tot.

Sembla que va ser ahir, una nena, una adolescent, una mare i també una iaia. En són una bona colla "71", abans la gent ja era molt gran, avui tot i les xacres, ens queda molt camí per fer, sempre que el secretari de dalt no tregui la nostra fitxa i ens cridi.
 
Si que és cert que cada 16 d'agost penso; repetiré  l'any vinent?. Però sóc molt realista, cada matí dono gràcies pel regal d'un nou dia i no vull pensar que passarà demà, procuro aprofitar cada moment i gaudir de les petites coses que omplen una jornada i que en són moltes.
 
Hi ha qui espera una gran felicitat, mentre deixem passar els petits detalls en que anem brodant  el gaudir del nostra dia a dia.
 
Ara acabo de veure el tele notícies, guerres, ferits, morts, petites embarcacions repletes de immigrants (milers aquest any) que es juguen la vida i molts d'ells la deixen al mar, llavors... en el meu cas, no és per donar gràcies?
 
Si Déu mira els tele notícies s'ha de deprimir, com som els humans, ens va donar llibertat i ja veieu molts per a què la fan servir.
 
AIXÍ DONCS UN ANY MÉS,  I SI DÉU VOL QUE EN PUGUIN SER UNS QUANTS MÉS. 

dilluns, 20 de juliol del 2015

33 FESTIVAL INTERNACIONAL  DE MÚSICA DE CANTONIGRÒS

La Comarca d'Osona fa 33 anys que acull aquest festival conegut ja mundialment. Les demandes per participar fan que hi hagi llista d'espera d'un any per l'altre, fins avui han vingut centenars de grups de tots els punts del planeta.
 
En aquests pocs kms. s'hi troba un dels  més grans intercanvis de diversitat de cultures que unides pel llenguatge musical i les seves danses tradicionals enriqueixen casa nostra.
 
Va començar en una esplanada del poble de Cantonigròs, a gairebé mil metres d'alçada i a l'aire lliure, de dia amb un sol brillant i de nit contemplant les estrelles. Algunes carpes feien que es resguardessin de la calor i els temporals d'estiu. Aquests darrers quatre anys s'ha traslladat a un bonic teatre "L'ATLÀNTIDA" de la Ciutat de Vic, on també disposa d'un campus molt gran al costat del riu.
 
La organització segueix com el primer dia de la mà de voluntaris en totes les tasques, els participants després dels àpats principals en llocs organitzats, van a dormir i conviure en MOLTES cases particulars de tota la comarca i en alguns albergs. És un continu anar i venir de grups pels carrers de Vic o amb autobusos, sempre cantant i de la mà de guies voluntaris Osonencs que tenen una oportunitat per practicar els idiomes i fer d'acompanyants.
 
Enguany hi han participat 8 grups de gent de casa nostre i d'altres comunitats de l'estat Espanyol a més de 25 grups de diferents parts del món, entre tots gairebé un miler de nens, nenes, joves i adults que compateixen  classificats en diferents categories. 
 
Molts d'ells s'entornen amb les mans buides, només amb el bonic record de l'hospitalitat, la convivència i el gaudir de 4 dies envoltats de música i danses, però hi ha per a cada classificació 4 premis als millors que són donacions des de la Generalitat, fins a d'altres Ajuntaments i entitats.
 
UNA EXPERIÈNCIA QUE HAURÍEU DE CONÈIXER DE PRIMERA MÀ.
LA PROPERA EL JULIOL DEL 2016.    

dissabte, 4 de juliol del 2015

ENTREVISTA A JOSEP GUARDIOLA

Avui he escoltat el Pep a Catalunya Radio. Crec que era el recull d'una entrevista que li van fer la nit de Sant Joan en una festa a Manresa, no ho he sentit començar, el que si m'ha interessat és el tema, vegem-ne un resum:
 
SENTIR-SE ESTIMAT. Com n'és d'important sentir-se estimat, en qualsevol moment de la vida. D'infant, de jove, del lloc de treball, de la parella, de la gent gran...
 
L'auto estima de les persones depèn molt de com ens sentim d'estimats. Ell és l'entrenador, però el resultat dels partits no són només tècniques. Els partits no es guanyen només gràcies a l'entrenador, sinó gràcies a l'estat físic i anímic dels seus jugadors.
 
Igual ho podem comparar en tots els moments de la vida, a tots ens agrada sentir-nos escoltats, animats, valorats... El rendiment por ser espectacular després d'unes paraules amables, encoratjadores, d'una abraçada...
 
Llavors, som nosaltres mateixos qui després de l'éxit personal (en el que sigui), ens sentim agraïts i valorem la vida, som capaços de dir en veu alta "GRÀCIES".
 
Cal ser recte, exigent, però fer que la gent se senti ESTIMADA.