Petit resum d'un escrit del Salesià Antonio Cabello que ens diu:
Què passa? És que la terra envelleix? Que potser no és immune a tot el que hi passa? Fa temps que tots en parlem, de com si la terra estigués malalta. No és la terra la que mor, som els humans. L'home no té cura d'ell mateix quan descuida el lloc on viu, la terra és casa nostra.
És com aquell fumador que té por, però continua fumant, sense cap voluntat de canvi. Com que ens agrada la vida que tenim, perquè canviar-la. Com ens podem anomenar progressistes, si el nostre progrés ens porta a la nostra mateixa destrucció?.
Ella ens crida de mil maneres, sequeres alarmants, pantans (ara tenim aigua, ara no), sempre amb aquell ai al cor, en d'altres llocs rius desbordats, fums de xemeneies i tubs d'escapament, nuclears, bombones, estufes, petrolieres, tales i més tales de boscos, el gel que es desfà, el mar cada vegada més alt, més salat i més calent, tot un desgavell.
Ella prou crida però ningú n'acull els gemecs i va morint una mica cada dia. Les seves llàgrimes arriben als ulls dels savis i dels científics que saben escoltar la seva crida, però els "poderosos" els titllen d'exagerats, només importa l'economia, els diners.
Si un dia el món esquerdat cau sobre nosaltres ens sepultaran a tots les seves ruïnes, llavors no hi haurà herois, però si molta inconsciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada