QUÈ VOL DIR NO PUC?

No direm mai NO PUC, sempre hem de dir HO INTENTARÉ. Fa un temps em vaig trobar amb el David, un jove que no hi veu gens. Alegre i simpàtic com quan el vaig conèixer, un marrec d'uns deu o onze anys, ara ja en té trenta tres.

En aquells anys em va sorprendre el gran interès per aprendre a dominar el teclat d'una màquina d'escriure, "avui l'ordinador", allò que se'n diu dominar el teclat al tacte, qui millor pot dir això que un jove que per a ell, un teclat era quelcom inimaginable.

Recordo que jo al·lucinava veure com resseguia amb els dits un escrit en "Braile" i tot seguit els seus dits que havien memoritzat tot el teclat, l'imprimien en una fulla de paper, amb lletres que ell desconeixia.  Doncs si, jo li feia dictats i va acabar fent 200 pulsacions per minut a la perfecció.

Em va explicar que avui està treballant a la centraleta de la Generalitat i que domina l'ordinador millor que molts d'altres. Una mostra que si et proposes una cosa de ben segur la pots aconseguir, ja que d'entrada semblava difícil.

Felicitats David, ja en aquells moments de nen, et vaig pronosticar que arribaries a president de la ONCE.

PASSEJANT PELS CAMPS

He sortit a donar un tomb, he contemplat els sembrats, a l'hivern eren grills tímids entre terrossos, esporuguits, indefensos. Ara s'han convertit ja en gespa tendra que el vent remou d'un costat a l'altre sense cap orientació, m'han recordat el pati d'una escola, corredisses i jocs d'un costat a l'altre.

Han crescut molt i han tret tija, ara ja m'han semblat jovent que parla, es vesteix a la moda. Després per fi han tret espiga, les tiges s'han encarcarat, el vent les mou però no les esvalota. S'han tornat responsables, el pes del gra que atresoren els aferma, el vent ja no les fa ballar tant, han de madurar el seu fruit.

La seva seriositat m'ha recordat aquells nens que jugaven al pati de l'escola, que han crescut, s'han fet grans, volen formar una família, un futur prometedor.

Igual tots nosaltres no som gespa per fer bonic, ni brancam per donar ombra, ni farratge per se devorat. Som tiges passatgeres plenes de perills, però destinades a fer cultura, servei, convivència i amor, perquè al entrar al graner, puguem construir entre tots una pàtria lliure, solidaria i justa que serveixi per viure-hi bé.

DESENVOLUPAMENT

Aquesta setmana vaig veure una entrevista al senyor Francesc Mateu President de la Federació Catalana d'ONGs. Com que he col·laborat més de quinze anys amb MANS UNIDES i conec de primera mà aquest tema, em va agradar veure quin és el moment actual, ja que la crisi de casa nostra, ha portat a retallades de les subvencions dels governs.

En un tema d'aquest bloc i en aquest apartat ja en faig una pinzellada. Una primera injecció econòmica de les ONGs hauria de ser el "conegut O´07" que els governs es van comprometre a pagar i que només en són dos o tres els països que el compleixen, la resta els arriba de donatius particulars i d'altres accions.

A casa nostra "no ara" ja de temps en èpoques més bones han donat sempre només un pessic d'ajuda, imaginem doncs ara el que pot passar. També hi ha hagut algunes baixes o retalls de socis, empreses... Un treball molt important de les ONGs és controlar a especuladors que volen comprar terres en llocs pobres, a fi de fer els seus grans negocis, motiu que pot empitjorar més el futur d'aquests països.

Però on recauen més els esforços, és en la famosa "TACSA TOBIN" impost que gravaria en les transaccions de borsa. D'això fa més de vint anys que s'hi està treballant, ara està sobre la taula de les trobades del G.20, pot costar encara més temps que s'aprovi, però estan confiats que seria una gran solució dedicar aquests diners al desenvolupament.

Fins ara, un treball important ha estat crear escoles, on milers de famílies analfabetes, avui els seus fills ja molts tenen estudis superiors i podran ocupar llocs importants en els seus països, a no ser que nosaltres els hi prenguem. Aquest és un punt important que en depèn el seu futur. També s'han perforat molts pous d'aigua, cooperatives... tot això poc a poc anirà donant fruit.

Segons ell, qui pateix avui la crisi de casa nostra, de ben segur ara entén millor el que en diem tercer món, segurament més que els encara considerats benestants.

AVUI,  LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Aquesta setmana juntament amb Sant Jordi, és la FESTA MAJOR DE CATALUNYA. Són unes festes que a més d'unes arrels cristianes, també fan pensar quina mena de país anem forjant entre tots.

Demanem a la Verge de Montserrat que ha fet d'aquelles penyes granítiques el cor de Catalunya i la casa pairal dels catalans, que ens ajudi a estimar-nos amb cor de germans, perquè ser català també vol dir que ens sentim agermanats tots els que hem nascut aquí, com els que han arribat d'altres terres llunyanes, ja que tots hem escollit aquí el nostre futur, perquè Catalunya ha estat sempre terra de convivència, de voluntat, d'esforç i d'esperança per anar endavant.  VISCA CATALUNYA.

ROSA D'ABRIL MORENA DE LA SERRA, DE MONTSERRAT ESTEL, IL·LUMINEU LA CATALANA TERRA, GUIEU-NOS CAP AL CEL, GUIEU-NOS CAP AL CEL.

ÉS LA MORENETA LA FE DEL POBLE CATALÀ, L'ESTEL DEL SEU CAMÍ, L'AFANY DELS SEUS AMORS. DE L'ESCOLANIA LA VEU DEL CEL HAN ESCOLTAT, I EL SÓ DE L'ORACIÓ RESSONA PER TOT MONTSERRAT.

IL·LUMINA AQUESTA TERRA, QUE PER TOT TÉ TANT RESSÒ, LA VERGE BRUNA A LA SERRA I SANT JORDI PER PATRÓ.

GUARDERIES - PARVULARIS

En un mitjà de comunicació vaig conèixer una novetat: un cotxet per a 6 infants d'una guarderia del poble de SEVA Montseny Osona, les mestres poden portar a passejar els més menuts en petits grups. El mateix dia em vaig trobar pel carrer amb tres grups d'infants d'un parvulari, els nens encuriosits mirant el mercat de la plaça, les fruites, les verdures...

Tot d'una vaig pensar: Els pares com és natural, han de treballar i porten els seus fills a les guarderies, parvularis (molt ben cuidats per cert i molt positiu compartir les hores amb d'altres infants), però... que veuen aquesta mainada?

Una poca estona els matins el pare o la mare, l'habitació, el trajecte en cotxe o cotxet, llavors hores dins una habitació amb jocs, un pati, les cares d'unes mestres, retorn a casa, una poca estona als pares, sopar i dormir, així dia rera dia.

Que bonic que puguin passejar, descobrir la natura, el moviment de la gent, perquè si no... el poc temps que disposen a casa seva, des de petitons ja veuen televisió. Quina idea tenen de la realitat, imatges bellugadisses, que no comprenen, però que si els hipnotitzen, proveu de posar la mà davant els seus ulls, només estan pendents de la pantalla, la brillantor... és així com molts menuts descobreixen el món.

FELICITATS A LA INICIATIVA DE SEVA I A TOTS ELS PARVULARIS I GUARDERIES QUE PORTEN "SOVINT"  ELS INFANTS ALS CARRERS.

PETITS TEMES

Vigila les teves paraules: es poden convertir en els teus pensaments.
Vigila els teus pensaments: es poden convertir en les teves accions.
Vigila les teves accions: es poden convertir en els teus hàbits.
Vigila els teus hàbits: es poden convertir en el teu caràcter.
Vigila el teu caràcter: es pot convertir en el teu destí.

============================================================================

Un pardal fa el niu i ocupa sols una branca, un cérvol sadolla la seva set en el riu i beu sols el que li fa falta. Què faríem els humans si tot estès a les nostres mans sens haver de pagar? Possiblement arreplegar-ho tot? Estem massa acostumats a desitjar sempre més i més, no tenim límits degut a la nostra ambició.

=============================================================================

La nostra societat és greument sorollosa, d'una manera constant ens envoltem de sorolls de motors, senyals acústiques, músiques estridents, xerrameca incontrolada, ràdios, cinema exageradament alt de volum, cridòria. Tot això fa que el silenci sigui cada vegada més una necessitat, no sols sensorial, sinó també psicològica. El silenci és OR.


============================================================================

UNA CONVERSA CURIOSA

L'altra dia vaig escoltar una conversa passant pel costat d'un fruiter. Havien plantat un arbret al costat d'una filera d'arbres més grans, el petit estava malhumorat i feia morros al seus veïns.

Jo vull ser gran com vosaltres  --  Ja ho seràs li deien els grans, ara et cal treure arrels, estimar la teva terra i treu-ne profit, hi hauràs de viure tota la vida.

Vull tenir més gruix i més consistència, el vent em bandejarà constantment  -- Aprèn a fruir de les ventades, les hauràs de suportar sempre.

Jo vull ser alt com vosaltres, em sento ridícul al vostre costat  --  No tinguis pressa, qui creix massa de pressa, l'aterra qualsevol temporal.

Jo també vull florir com vosaltres  -- Primer has de posar brancam i sàpigues que les flors no són per fer bonic, són per donar fruits i tu encara no podries suportar el seu pes.

Doncs, al menys traieu-me aquesta estaca que m'han posat al tronc, em lliga massa  -- Que vols pujar guerxo?  Vols que el vent t'esqueixi?  Vols ser un arbre tort tota la vida?.

Aquí s'acaba la conversa, quines conclusions en podem treure?

Ara per ser sincera us haig de dir si aquesta conversa la vaig sentir a uns fruiters o a un jove al costat d'uns germans més grans en una família.