Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dilluns, 13 d’agost de 2012

LLEGENDA ORIENTAL

Dos amics viatjaven pel desert i, en un determinat punt del viatge, van discutir. I un li va donar una bufetada a l'altre. El company ofès, sense dir res, va escriure a la sorra:

"AVUI, EL MEU MILLOR AMIC, M'HA DONAT UNA BUFETADA A LA CARA"

Van seguir endavant, i en arribar a un oasi, decidiren banyar-se. El que havia estat agredit s'ofegava sense remei, i el seu amic el va salvar. En recuperar-se, va agafar una escarpa i escrigué sobre la roca viva:

"AVUI, EL MEU MILLOR AMIC, M'HA SALVAT LA VIDA".

Sorprès, l'amic li va preguntar:

"Perquè, després que et vaig bufetejar vas escriure a la sorra, i ara escrius sobre la roca"?

Somrient, l'altre li digué:

"Quan un gran amic ens ofèn, hauríem d'escriure a la sorra, on el vent de l'oblit i el perdó s'encarreguen d'esborrar l'ofensa. D'altra banda, quan algú ens fa un gran bé, hauríem de gravar-ho damunt la roca de la memòria del cor, on cap vent del món pugui esborrar"!.

Cap comentari:

Publica un comentari