Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dilluns, 25 de març de 2013

SIGUI EL DÉU QUE SIGUI, EL POTS TROBAR TOT FENT CAMÍ PER LA VIDA

Es conta que hi havia un home molt piatós que es passava el dia dient: "Senyor et vull veure".    - A la fi el seu Déu el volgué complaure i li digue: -  Posa't demà mateix en camí, un cop passat el riu, em veuràs.
 
L'home saltant d'alegria se n'anà cap el riu. Anava tan distret que no s'adonà del pobre llaurador que lluitava amb les seves mules per treure el carro del clot. No veié tampoc com uns pastors maltractaven un altre més dèbil que ells. Ni com un nen plorava perquè  se li feia molt feixuc el feix de llenya que portava.
 
En creuar el riu començà a posar-se nerviós mirant d'un costat a l'altre, Déu no arribava.
A veure, ho havia entès malament, es deia. Després d'esperar tot el dia, tornà a casa pensaròs i un xic trist. Quan a la nit parlà a Déu li digué:
 
Per què no has anat a la cita?   -- Com que no hi he anat?  li respongué molt seriosament.
 
Senyor, t'asseguro que he mirat per tot arreu.
 
No has vist un llaurador, el pobre pastor bastonejat, el nen que plorava?
Bé, home, no et preocupis, ja ho saps, d'ara endavant em podràs veure sempre que vulguis.    ¿Oi que sí?

Cap comentari:

Publica un comentari