Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dissabte, 5 de gener de 2013

EL PRIMER PARIS DAKAR

Avui fa 36 anys que va començar aquesta cursa. Ara sols se'n diu DAKAR. Al llarg d'aquests anys el món ha canviat molt. Com va ser la primera experiència per els africans propers per on passaven?  Ens ho imaginem en forma de conte?
 
Prop d'aquest desert vivia un nen que fins llavors havia estat lliure i feliç. Un dia els seus amics li van dir que si caminava tota la tarda en direcció on es pon el sol, trobaria unes marques a la sorra, ells havien vist uns estrangers amb unes màquines que feien molt de soroll.
 
Així ho va fer, tot d'una va sentir un soroll llunyà que s'acostava, va veure una màquina que corria com un llampec, primer es volia amagar, però no ho va fer. La màquina va passar a pocs metres d'ell, va quedar bocabadat. De cop una es va parar, un home es va apropar a ell i li va dir unes paraules que no va entendre.
 
Aleshores va obrir una tapa grossa que tenia al davant, va treure una caixa de ferro que brillava i la va abocar en un forat, el nen va veure que en sortia un líquid negre i espès. Quan a la caixa no hi quedava res, la va llençar enmig de la sorra,  va pujar altre vegada a la màquina i va marxar.
 
El nen va córrer a recollir-la, va saludar amb la mà i va quedar dret mirant com desapareixia a l'horitzò, va abraçar ben fort aquella llauna brillant i va pensar en el munt de coses en que la podria fer servir,  també va començar a comprendre coses que ell no podria tenir mai.
 
Aquell dia Immail (com es deia el nen) va descobrir que ell era un dels nens més pobres de la terra. Aquell primer Paris-Dakar, va fer despertar a aquelles persones africanes un sentiment que no havien descobert fins llavors. 

Cap comentari:

Publica un comentari