Fa una colla de dies, en la 4ª part, vaig dir que quedava pendent parlar de l'ofici de iaia, tot i que entremig hi he entrat d'altres temes personals.
Sóc conscient que per els menuts el més important són els pares, però el contacte i convivència amb els avis no hi hauria de faltar en cap família. No tothom té la mateixa sort que jo de poder compartir moltes estones amb les meves nétes, "La Marina que farà 7 anys i la Berta amb 4 acabats de complir. És el millor regal, veure la descendència d'aquella primera llavor.
He participat dels seus primers passos, primers mots, entre aquests sentir "iaia t'estimo". Són unes paraules màgiques, que et posen la pell de gallina. Però el temps passa de pressa, s'estan fent grans i és hora de preparar respostes, la mainada són petits adults. Els avis hem d'aprendre que "no tot si val", que la seva estimació no l'hem d'aconseguir amb regals i en deixar-ho passar tot. Ells ens han de correspondre per l'afecte i la tendresa que els donem.
I sobretot fer-nos respectar, tallar d'arrel una mala contesta, no esperar a la segona, perquè ser avis ha de ser un grau molt important davant els infants, no deixar-nos trepitjar, ells són molt intel·ligents i el respecte és quelcom que a anat de baixa.
Dic això, perquè durant més de quaranta anys he treballat amb pre adolescents i he observat mitjançant treballs, el seu tracte i comportament amb els avis i massa sovint no m'ha agradat prou.
No sé que em passarà a mi, però procuro treballar-ho, fins avui puc dir que "SÓC UNA IAIA FELIÇ".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada