Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 15 d’abril de 2012

5ª PART DE LA MEVA AUTOBIOGRAFIA

Fa una colla de dies, en la 4ª part, vaig dir que quedava pendent parlar de l'ofici de iaia, tot i que entremig hi he entrat d'altres temes personals.

Sóc conscient que per els menuts el més important són els pares, però el contacte i convivència amb els avis no hi hauria de faltar en cap família. No tothom té la mateixa sort que jo de poder compartir moltes estones amb les meves nétes, "La Marina que farà 7 anys i la Berta amb 4 acabats de complir.  És el millor regal, veure la descendència d'aquella primera llavor.

He participat dels seus primers passos, primers mots, entre aquests sentir "iaia t'estimo". Són unes paraules màgiques, que et posen la pell de gallina. Però el temps passa de pressa, s'estan fent grans i és hora de preparar respostes, la mainada són petits adults. Els avis hem d'aprendre que "no tot si val", que la seva estimació no l'hem d'aconseguir amb regals i en deixar-ho passar tot. Ells ens han de correspondre per l'afecte i la tendresa que els donem.

I sobretot fer-nos respectar, tallar d'arrel una mala contesta, no esperar a la segona, perquè ser avis ha de ser un grau molt important davant els infants, no deixar-nos trepitjar, ells són molt intel·ligents i el respecte és quelcom que a anat de baixa.

Dic això, perquè durant més de quaranta anys he treballat amb pre adolescents i he observat mitjançant treballs, el seu tracte i comportament amb els avis i massa sovint no m'ha agradat prou. 

No sé que em passarà a mi, però procuro treballar-ho, fins avui puc dir que "SÓC UNA IAIA FELIÇ".

Cap comentari:

Publica un comentari