Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dijous, 12 d’abril de 2012

UNA MICA D'ESCALF

Molt aviat ja no ens recordarem de l'onada de fred siberià que ha visitat el nostre país aquest hivern i que les calefaccions anaven a tope (qui en podia tenir)... Però l'escalf és quelcom que el podem aplicar a més del cos, també a la necessitat de l'escalf humà.

Per mala sort a la humanitat hi ha fredor, (massa que en té un cos mort). En vida el primer escalf és el que la mare dóna al fill en  arribar al món, l'escalf de l'estimació que genera confiança, que acompanya en el procés de maduració, l'escalf d'una mirada, d'un gest que encoratja, el d'un somriure o una abraçada que reconcilia.

Són petits gestos amb una forta càrrega de sentit que ens fan viure i sentir-nos vius, que ens humanitzen. Massa sovint la gent ens tractem amb fredor, amb indiferència, mirant només el propi jo i ens allunyem dels altres. Procurem portar a qui sigui unes paraules d'esperança i consol, un missatge de pau, donem escalf de vida, l'hivern ja ha passat.

Cap comentari:

Publica un comentari