Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dilluns, 16 d’abril de 2012

INDIGENTS - SENSE SOSTRE

Ahir, en la meva autobiografia fent el tema de l'ofici de iaia, em vaig parar a pensar en la gent que viu al carrer, quants d'ells potser tenen fills i néts, qui sap potser són persones amb caràcters difícils que la vida els ha donat un revés o bé tenen familiars que passen d'ells.

Faig un petit resum d'un jove de classe mitjana alta de l'eixample de Barcelona que vaig llegir.  Un estiu va viure l'experiència de treballar a la cooperativa Engrunes:

Una feina crua, pels carrers recollint cartró, paper, remenant escombraries, embrutar-me les mans, la roba i haver de suportar les desagradables olors dels contenidors, eren el quotidià. Tot això acompanyant a persones ex-drogadictes, alcohòlics, d'altres simplement captaires i rodamóns que gràcies a Engrunes tenien una feina i un sostre per dormir.

ELLS NO TENIEN RES, PERÒ M'HO VAN DONAR TOT.

Aquestes són les paraules d'aquest jove que deia: pot semblar un conclusió molt pobre per una experiència tan forta, però només ho pots conèixer compartint amb ells el seu pa, el seu amor. El seu acolliment va ser desbordant. Li deien que no entenien com un jove estava perdent el seu temps amb ells.

Els va dir que estava allí per ajudar-los. Com fer entendre que eren ells els que em van ajudar a mi? Les paraules commouen, són les accions les que compten. 

Cap comentari:

Publica un comentari