Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dilluns, 9 d’abril del 2012

SONRISAS DE BOMBAI

Jaume Sanllorente un jove periodista català de 36 anys. Va anar de vacances a l'Índia i s'hi va quedar. L'any 2004 va fundar una ONG amb aquest nom i avui és tota una realitat. Aquí un esbós dels seus pensaments i les seves accions, ho podreu conèixer millor a la seva web:
www.sonrisasdebombay.org

Pensem tant en el nostre patiment personal que estem tancats al patiment de la humanitat. De vegades ens obsessionem més per un gra al nas, que del fet que cada dia moren de fam milers de nens del món. Els infants dels "slums" (barris de barraques), són víctimes d'una societat que els condemna a la pobresa i a la injustícia, són àngels d'un cel oblidat.

La pobresa no hauria de tenir cabuda en una societat humana que ens diem "civilitzats". El seu lloc hauria de ser "EL MUSEU DE LA POBRESA", on els alumnes del futur quan el visitin s'esgarrifaran de contemplar el patiment dels éssers humans del passat i culparan als seus avantpassats per haver tolerat aquella situació inhumana, fins ben entrat el segle XXI.

Serà possible això?

Avui el seu somni va camí de la realitat, té guarderies, orfenats, escoles i diversos projectes per a malalts amb lepra. Beneficia a milers de nens i nenes que vivien als carrers i als slums de Bombai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada