Mai millor dit, després de gairebé cent dies sense pluja, ha arribat l'aigua, és com un mannà caigut del cel. Fem-ne un xic d'història :
Molts anys enrere es formaven els poblats propers a rius o rierols. Més tard els homes començaren a perforar pous, construïren cisternes, més tard instal·laren fonts i safareigs públics, això ja va ser una gran pas, però requeria temps, esforç, poca comoditat, havien de transportar l'aigua a pes de braços amb galledes i càntirs.
Per fi s'aconsegui l'aigua corrent a cada llar amb aixetes. Ara no sabríem viure sense aigua, tenim rentadores, rentaplats, dutxes, banyeres... Va ser un gran invent.
Encara però, hi ha MOLTA GENT AL MÓN que l'ha d'anar a buscar lluny de casa, perforen pous, posen palanques que la bomben fins pujar a la superfície i l'han de transportar llargues estones de camí. D'altres que no tenen aquesta sort, pateixen malalties o moren per culpa d'aigües contaminades.
L'aigua és un do preuat, procurem controlar les aixetes, les banyeres, cada vegada són més sovint les variacions de pluges, sequeres i el servei desmesurat que en fem els humans.
Siguem conscients que amb menys també podem viure, no sigui que un dia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada