Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

divendres, 9 de març de 2012

LA FINESTRA  (tema molt reduït)

Dos homes molt malalts ocupaven la mateixa habitació d'un hospital. A un se li permetia asseure's  al llit una hora cada tarda i l'altre havia d'estar tot el temps estirat de cara enlaire. Els dos xerraven durant hores, parlaven de les seves famílies, les seves coses...

L'home que no es podia moure, esperava impacient cada dia que arribés aquella hora que el seu company de la finestra li anava detallant tot el que passava a l'exterior, ell imaginava veure-ho tot, el món cobrava vida per a ell. La finestra donava a un parc amb un preciós llac, uns ànecs jugaven a l'aigua, mentre els nens ho feien amb els seus estels.

Van passar dies i setmanes així. Un matí una infermera va entrar per banyar-los i es va trobar amb el cos sense vida de l'home de la finestra, havia mort plàcidament mentre dormia. El senyor de llit del costat va quedar molt trist i dolgut, tan aviat com va considerar apropiat, va demanar ser traslladat al llit del costat de la finestra, cosa que li van concedir d'immediat. 

Lentament i amb dificultat, l'home es va aixecar recolzant-se com va poder per llançar la seva primera mirada al món exterior, per fi tindria l'alegria de veure-ho per ell mateix.
Es va girar i es va trobar amb una paret blanca. L'home va preguntar que podria haver motivat al seu company per a descriure coses tan meravelloses.

Li van dir que el seu company mort "era cec" i que no hauria pogut veure ni la paret, "segurament només volia animar-lo a vostè".

EPÍLEG: Que bonic fer feliços als altres, sigui quina sigui la situació. El dolor compartit és la meitat de la pena, però la felicitat compartida és doble.

Cap comentari:

Publica un comentari