Alguns dies vaig a una residència, hi tinc algunes amigues, em fa mal al cor veure tants de vellets abatuts, solitaris, plens de xacres i limitacions. Quina tristesa, en paraules molt fredes "sembla un armari de roba usada". Allà tenen taula, llit, netedat, medicines, no els falta de res, però els falta de tot.
Somnien llar, família, amor, l'enyor de tota una vida i es troben amb desconeguts, ordres, horaris i portes tancades. Aquests vellets han construït el nostre benestar treballant hores extres, potser mal menjats, vestint amb senzillesa, amb tot això van construir una societat, la que nosaltres ara fruïm, tot i la tant temuda crisi.
En un de tants debats als mitjans d'aquests dies sobre economia i retallades, un senyor deia: en lloc de tants diners invertits en residències, hauria estat millor formar més gent (que ja es fa, però poc), per cuidar avis a les seves pròpies cases, no haurien d'anar a una residència, s'haurien estalviat molts diners en grans obres i creat molts llocs de treball amb gent preparada, no com ara, que qualsevol ho pot fer i de manera il·legal.
Dita popular: Uns pares poden cuidar cinc fills, cinc fills no poden cuidar uns pares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada