Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

diumenge, 25 de març del 2012

PETITS TEMES

L'avi i l'àvia s'havien barallat. L'àvia estava molt enutjada i no li dirigia la paraula. L'endemà l'avi ja ho havia oblidat, però l'àvia continuava enfadada. Per més que l'avi ho intentava no aconseguia fer-la parlar. Al final l'avi començà a remenar calaixos i armaris, al cap d'una estona l'àvia no pogué contenir-se i cridà. Què redimonis busques? Gràcies a Déu que ho he trobat!, somrient maliciosament l'avi respongué: "buscava la teva veu".

###############################################################################

Un vell pelegrí caminava cap a les muntanyes de l'Himalaia al cor de l'hivern. De sobte va començar a ploure. Al arribar a la posada l'hostaler li va preguntar: "com heu aconseguit d'arribar fins aquí bon home?". - l'ancià respongué: El meu cor hi ha arribat primer, la resta del meu cos no li ha costat gaire de seguir-lo.
---Gairebé tot, si hi posem el cor, ho podem aconseguir.

###############################################################################

Un pilot d'aviació de guerra deia:
Aquells pels que lluito no els odio, em fan pena, quanta destrucció, ferits i morts. 
Aquells pels que treballo no els estimo, només són qui em paguen, és la meva feina.
Un d'ells, en acabar la guerra a l'Índia, va deixar la feina i va fer construir un centre per a paraplègics "CHESOR HOM" a Bombai. L'han portat durant molts anys unes germanes Espanyoles "Missioneres de Crist Jesús". Ara ja està regentat per germanes nadiues.

###############################################################################


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada