Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dissabte, 17 de març de 2012

ESCOLA ANDERSEN  i les meves nétes

Cada any l'escola celebra la setmana de la solidaritat i la dedica a diferents entitats o causes. Enguany ha anat destinada als nens o adults amb discapacitats. Han fet moltes activitats relacionades amb problemes de mobilitat, de ceguesa, escolta i parla.

Amb els més menuts de P.3 hi tinc la petita de les meves ninetes, vaig al·lucinar quan em va cantar el "sol solet" sense veu. Amb la mà enlaire assenyalava el sol, "sol,solet" amb els dos ditets posats sota l'ull "vine'm a veure" i amb els braços envoltant el cos volia dir "que tinc fred".

A primer de primària hi tinc la Marina, ja una poncella primerenca. Van fer exercicis amb cadires de rodes, van haver de fer diana amb els ulls tapats i van aprendre una bona colla de paraules amb signes. Quina manera més bonica de fer-los conèixer que al món hi ha nens i nenes amb mancances i saber valorar la seva sort.

De fet, ja en tenen mostres, crec que és a 3r i 4rt que comparteixen classe amb dos nens amb dificultats i segons comentaris d'altres pares, els companys els estimen molt. Si aquests nens poguessin parlar, de ben segur els estarien molt agraïts. Així és com aprenen a despertar sentiments. FELICITATS a la direcció i mestres.

Cap comentari:

Publica un comentari