L'any 2004 un avi italià que feia 12 anys havia quedat vidu, estava cansat de viure sol, desitjava tenir una família i es va decidir a posar un anunci al diari demanant que l'adoptessin.
Ho va aconseguir, encara hi ha gent bona en aquest món, va rebre respostes ben curioses d'arreu, va quedar sorprès, n'hi havia dels Estats Units, Nova Zelanda i també de la mateixa Itàlia.
Si hagués volgut hauria pogut anar lluny, en un país diferent, però va escollir que la nova família fos també italiana com ell. Aquest professor retirat va viure amb un matrimoni i dos fills a Bèrgam, al nord. La dona li deia "pare" i els infants "avi". (és viu, és mort?).
És el mateix que adoptar criatures, hi ha nens sense pares i molts avis sense família que es troben i es poden complementar, repartir sentiments i sentir-se estimats. Quantes persones que en el transcurs de la seva vida ho han donat tot per els seus fills i a la vellesa es troben sols i han d'anar a una residència o fins alguns tot i vivint en família se senten marginats, com oblidats ?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada