Després de sentir una entrevista als Matins de TV3 a un jove amb aquesta discapacitat, m'ha semblat oportú escriure aquesta historieta molt tendra, "els que ells són", unes persones com tots nosaltres i amb una gran capacitat d'estimar i d'innocència, sense aquella malícia que caracteritza a masses humans.
Fa uns anys en les olimpíades de persones amb discapacitat a Seattle, un grup d'atletes es van posar a punt per a la sortida d'una cursa. Quan va sonar la senyal, tots volien ser el primer en arribar a la meta. Un d'ells a la sortida va ensopegar, va caure i va esclafir a plorar.
La resta d'atletes, en veure el que passava van interrompre la cursa i van córrer al seu costat. Un d'ells amb síndrome de Dwon es va agenollar, el va ajudar i li va dir: "No et preocupis".
Tots els atletes junts es van agafar de les mans i van córrer fins a la meta.
L'estadi sencer es va posar dret, la gent emocionada van fer un aplaudiment que va durar molta estona. Quina lliçó de bondat i generositat. Qui ho faria això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada