Dades personals

La meva foto
Vic, Osona
Hola, benvinguts, Em dic Maria Gil, sóc una dona jubilada però amb moltes inquietuds i somnis encara per realitzar, d’aquesta etapa que ara em toca viure, jo en dic “la joventut de la vellesa”. Des de sempre els meus dits han estat enganxats a un teclat, primer de màquines d’escriure, sóc més coneguda com “la Maria de màquina”, puc dir que a milers de joves i no tant joves els he encomanat l’art de dominar un teclat, aquell aprenentatge que se’n diu MECANOGRAFIA. Aquest any es veu que m’he portat molt bé i els Reis de casa, “els meus fills” m’han regalat un ordinador nou i l’entrada a Internet, amb la condició que m’havien d’obrir “El meu bloc” a fi de poder transmetre una inquietud que ha estat sempre la meva assignatura pendent: i és per mitjà de temes amb continguts humans, solidaris... ajudar a despertar sentiments que de vegades tenim un xic adormits, així doncs , ara els treure del calaix i els podré compartir amb qui pugui estar-hi interessat.

dissabte, 10 de març de 2012

MONÒLEG  SOBRE  LA  MORT

Sempre m'ha agradat escriure els meus pensaments, són com un monòleg, ja que el paper mai et dóna respostes, però em relaxa. Avui he pensat en la mort, i és que en poc temps han marxat masses persones que apreciava, gent que ha deixat petjada.

Imagino la mort del cos, com un núvol negre, la fi d'un camí tallat, la veu d'un llarg silenci, el segell del passaport destí a l'eternitat. Però el cos és només l'envolcall de l'ànima, aquesta que no es veu, travessa la nuvolada i entra en una gran claror, en la pau més profunda.

Llavors, imagino el cel com un gran teatre amb milions de seients, els sants deuen d'estar a les primeres files, en llocs reservats, la resta dels humans segons hagin fet treballar els dons que ens han estat donats a "TOTS", es van col·locant fins arribar al galliner. Allà hi deu d'haver un gran nombre de treballadors "els àngels", per anar atenent als nou vinguts, mundialment cada dia, han de ser molts els que deuen arribar després de fer aquest darrer viatge i s'han d'acreditar.

Segueixo imaginant, que des d'allà veuen el món a distància. A les nits cada estrella ha de ser per a ells com una finestra i per a nosaltres escletxes, bocinets d'aquella gran claror. És per això que en qualsevol moment de la nostra vida en que vivim moments difícils o de dubtes, ens és bo parlar amb els nostres éssers estimats o amics (tots n'hi tenim), els podem demanar consell, ajuda si cal, de ben segur ens donaran un cop de mà, sinó fixeu-vos que de vegades tot d'una s'encén una bombeta, i és que algú deu haver fet clic a un  interruptor. 

Cap comentari:

Publica un comentari