Tots tenim necessitat d'estimar i sentir-nos estimats. Quan estimem estem més contents. Les parelles se'ls nota uns ulls brillants, el dolent és que estan tan ocupats que no tenen temps de dir-se que s'estimen i llavors... l'amor és com l'aigua, si no hi ha res que l'agiti es "podreix". L'amor que no es diu "caduca".
Una filla que la seva mare estava a les portes de la mort li diu: Mare has estat la millor del món. - La mare obre els ulls i li diu: filla meva, això m'ho podies haver dit abans. En vida generalment ho diem poques vegades, llavors, si que ho diem molt a l'hora del funeral.
La persona que té mal rotllo amb ella mateixa, que té molts complexos, que té baixa l'auto estima, que està trista, desanimada, que no té ganes de viure, és com si estigués amb el semàfor vermell, que t'avisa que hi ha quelcom que no funciona, li costa estimar i sentir-se estimada, li surten paraules més agressives. En canvi la que viu en harmonia, que té bones relacions, és més optimista i sap millor estimar.
Hauríem de dedicar estones al silenci, escoltar-nos a nosaltres mateixos, pensar en com actuem, ens sentiríem més forts. Hi ha persones que quan moren deixen lliçons de vida, deixen entusiasme i missatge. D'altres viuen morint, són com petits lladres de la felicitat dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada